Carta al president Macià

 

Amb una emoció a penes continguda em plau enviar-vos aquesta lletra. Us avanço que no penso ser equànime, ans al contrari. Ja tenim prou filisteus a casa nostra que es prodiguen en les velles arts del malabarisme i el trapezi —amb xarxa. No, benvolgut President, aquesta és una carta impetuosa, escrita a raig, apassionada. Penseu que sou el meu penúltim honorable, i l’únic català que proposant-se l’alliberament de la pàtria ho ha aconseguit. Però vull deixar clar també que he procurat escoltar-vos, he intentat llegir les vostres biografies, he passat hores consultant el vostre arxiu personal, que es guarda a Sant Cugat, he parlat amb la vostra néta Teresa, que tant vau estimar i que encara avui recorda com l’empaitàveu pels corredors de Palau, he consultat amics historiadors, he visitat Poblet a la recerca de dades sobre la macabra història del monstruós viatge del vostre cor embalsamat. He provat, amb totes les meves forces, de retrobar-me amb l’home i el polític, fugint tan bé com he sabut del refugi fals i hipòcrita, poruc, del símbol, perquè tot terreny que es cedeix al mite és un pas enrere.

 

Precisament fa poques setmanes hem acabat les commemoracions del 150è aniversari del vostre naixement, l’any Macià. Més ben dit, hem acabat de suportar-les. Fa uns mesos, en una de les activitats dirigides a desactivar el vostre component radical i revolucionari, vam haver de constatar, estupefactes, que s’utilitzés la vostra figura, en plena desnegociació pel finançament del nostre país. Aleshores vau ser presentat com un «home de pacte, capaç de valorar de forma realista la situació política i d’actuar en conseqüència, de recórrer amb dignitat la distància que sempre separa l’ideal de la realitat». Després, ha continuat la mateixa tesi subjugadora i naïf, en la línia de fer de vós, el president que ni més ni menys va proclamar la República Catalana, un líder simple, inodor, com de cel·lofana. En definitiva, un polític tan mediocre com qualsevol altre.

 

És extremadament revelador del caràcter d’alguns catalans el que ha passat amb vós. Tots aquests apologetes del seny, catalanistes al bany maria, regionalistes encongits i geperuts, eterns diplomàtics provincians dels pactes de renúncia, plens «de tuf d’amaniments sentimentals, d’adiposa empremta retardatària», per dir-ho en paraules de Xuriguera, s’han mogut sempre en la mateixa direcció: presentar-vos com un il·lús, un foll que no tocava de peus a terra, un outsider individualista, un primari esquerp, un il·luminat candorós. Fins un romàntic suïcida o un eixelebrat encisadorament ingenu. Conscients de la tensió espiritual de la vostra ànima i de la força amb què podíeu aixecar tot un poble, com va reconèixer Hurtado, han fet mil i un treballs per reduir-vos a un espantall de joguina a qui avui podem mirar amb un somriure de condescendència i donar-li, carinyosament, un copet a l’espatlla. No sou el president de la nostra república, la catalana, es veu, sinó que us heu transformat en l’Avi, un titella entranyable i una mica carcamal no se sap ben bé de què ni de qui, en el somiatruites quixotesc de fa ja molts anys que es movia en el blanc i el negre accelerat de les pel·lícules mudes, a qui benèvolament se li pot perdonar que hagués gosat alçar un país perquè aquestes coses avui ja no s’estilen.

 

Per això amb vós, més que amb ningú altre, hem de tornar a començar, hem de veure-us amb els ulls dels qui més a prop vostre van ser, hem d’arrencar-vos anys de crosta de sobre, fins a deixar-vos nu, la mirada neta i endavant, com la d’aquell 14 d’abril de 1931, quan la dignitat es va fer pàtria i la pàtria es va fer digna.

 

«El primer que cal destruir del mite Macià és la imatge benèvola, tova, de l’home —del vell— que s’ofereix a l’afalac, de l’Avi susceptible d’influències i proclamar, tant si agrada com si no, que, contràriament a l’equivocat interès amb què alguns han volgut presentar-lo així, fou un home d’atac, incisiu, feridor, d’una ambició rectilínia i tenaç, d’una constant i extemporània intransigència pel que fa al plantejament absolut del problema de Catalunya.» En aquests paraules de Joan Alavedra hi ha la via a seguir. Qui millor que ell, que va ser secretari vostre —a proposta del seu amic Tarradellas— per explicar-nos qui vau ser? Alavedra, em confirmava fa poc el seu fill —que, sabeu?, porta el vostre nom perquè vós havíeu de ser-ne el padrí, i no va poder ser perquè vau morir tres mesos abans que ell nasqués—, Alavedra, dic, us veia com un capdavanter i un agitador, «en el primer pla dels homes d’acció de la nostra terra», l’home que «encarna amb tota la intensitat la vocació nacionalista de Catalunya, que no admet cap dubte, ni dilacions, ni temences».

 

Un dia, decebut de tanta claudicació al vostre voltant, vau cridar: «Sempre trobo el mateix: la por.» I més endavant: «Els pidolaires, de bracet dels nostres opressors, continuen allargant la mà ossuda esgrogueïda del fet vergonyant en súplica d’una almoina de misèria.» I encara vau confessar a la vostra estimada esposa: «S’acosta el moment de sacrificar el futur teu i el dels meus fills a qui tant estimo i, malgrat això, no dubto ni un segon. Jo no aspiro a més que a veure la meva Catalunya lliure. Tu dius que ningú no m’ho agrairà. Ja ho sé. Ni això no em preocupa.»

 

Cal no equivocar-se: no sou pas cap anacrònic cavaller sense espasa dels ideals més purs i inassolibles, ni encara menys un idealista romàntic condemnat pel destí capritxós a vagar pel món com un jueu errant, de cap manera; en les vostres idees el pensament polític és sempre inseparable del militar, del professional de la guerra i de l’estratègia. Un home lligat a un objectiu pel qual ho vau sacrificar tot, és cert, però pel qual vau combatre amb totes les armes al vostre abast: la tàctica, la disciplina, l’autoritat, l’organització, l’oportunitat, l’audàcia, la planificació, el comandament. Tot condicionat a l’acció. Vau negociar amb dretes i esquerres, vau visitar l’URSS, Amèrica del Sud i Cuba a la recerca de suport i recursos, fins vau intentar la invasió de Catalunya. «La guerra no és pas cap joc, ni una simple passió per la gosadia i el triomf, ni el fruit d’un entusiasme sense límits; és un mitjà seriós per assolir un fi seriós»,va sentenciar Von Clausewitz. Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un enemic. «La llibertat de Catalunya ha d’ésser obra d’un profund capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia, institucions i organismes conservadors i reaccionaris. I només serem lleials a l’esperit i a la tàctica alliberadora actuant amb feréstega intransigència en defensa de les llibertats integrals de Catalunya», va insistir el vostre partit, Estat Català, el febrer de 1931, després de tants anys de lluita sorda i constant. Al cap de menys d’un mes i mig proclamàveu la República Catalana. Teníeu 72 anys.

 

«Feréstega intransigència.» Que bé que sonen a les nostres orelles d’ara aquestes paraules! I tanmateix, què havia passat perquè aquell nen que jugava a la sorra de la platja de Vilanova setanta anys abans fos el primer català, després de Pau Claris, que tingués l’honor d’anunciar al món que els catalans érem una altra vegada lliures?

 

Vau néixer a la rambla dels Josepets de Vilanova, el 1859. Dos anys després, Víctor Balaguer publicava la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, en cinc volums. I el 1875 naixia Amadeu Hurtado, ben a prop de casa vostra. El primer us ajudaria a entrar a l’Acadèmia d’Enginyers Militars de Guadalajara; el segon seria un dels vostres homes de consell i confiança. Balaguer, potser el més gran intel·lectual del XIX, representa aquell esperit de la Renaixença, que s’adonava que el país tenia una història, una cultura i una llengua diferents de les espanyoles però no s’atrevia a anar més enllà. Hurtado, en canvi, és ja un home nou, un home fet per la Solidaritat i la Mancomunitat de Prat, plenament conscient del fet nacional català. D’alguna manera representen el pas del federalisme al catalanisme. Tots dos liberals, progressistes, vilanovins. Com vós. Durant quaranta-cinc anys us moureu molt més a prop de l’esperit balaguerià que no de l’hurtadisme. És a dir, ni Valentí Almirall, ni les Bases de Manresa, ni la Unió Catalanista, res del que el món nacionalista començava a posar sobre la taula no us va interessar en absolut. Impermeable al despertar de la nació, vau limitar-vos a completar els vostres estudis —enginyeria civil i militar— i a llicenciar-vos a l’Acadèmia amb el grau de tinent sis anys després d’entrar-hi, el 1880, sense poder complir el vostre somni d’anar a Cuba. Progressaríeu adequadament en la carrera militar, i després de passar per Barcelona, Madrid i Sevilla —ja com a capità—, vau ser destinat a Ceuta, Jaén, Lleida, Girona i Barcelona, fins a tornar altra vegada a la capital de les terres de ponent, on rebríeu el nomenament de tinent coronel l’any 1904. D’aquests llargs anys n’han fet darrerament una pel·lícula on sortia a la llum la vostra feina com a enginyer, el festeig amb Eugènia Lamarca, el casament, l’arribada dels fills. Un temps en què la feina i la família ho són tot, en què viviu a cavall de Lleida, Vallmanya i les Borges, en què coneixeu alguns dels que seran els vostres millors amics, com ara Humbert Torres o Pau Font de Rubinat, i en què res no pressuposava que una vida burgesament idíl·lica i pacífica estigués a punt d’enfonsar-se.

 

Però va arribar el primer alçament català després del Corpus de 1640 i de la guerra de Successió: la Solidaritat, i de sobte la sang va tornar a sentir la terra. Només un acte de vexació i d’humiliació com l’assalt al Cu-cut per part dels vostres companys de l’exèrcit podia provocar en vós aquest efecte. El vostre despertar al catalanisme va ser una qüestió d’honor. «La llibertat és la dignitat, és vestir el nostre cos d’un esperit, i és donar una ànima a Catalunya. […] És contribuir, per modestament que sigui, amb la nostra personalitat, a la pau del món i la perfecció de la humanitat. Totes les tradicions del nostre poble ens han llegat un testament que hem de complir. Rebutjar-lo seria la submissió i el vilipendi. Complimentar-lo serà la llibertat. Catalunya complirà els seus deures, costi el que costi.» Descobríeu, Molt Honorable Senyor, el llegat dels nostres avantpassats, que no era res més que la persistent voluntat de ser nosaltres mateixos. De ser catalans. El rellotge es posava a zero. Des d’aquell moment, a la ratlla dels cinquanta anys, vau restar, incondicionalment, al servei de la pàtria.

 

El gest no va passar desapercebut a ningú. Vau ser l’únic militar que es va negar a aprovar l’assalt al Cu-cut. Vós vau perdre una carrera militar; Catalunya guanyava un dels pocs homes que hem tingut amb sentit d’Estat —d’Estat català, és clar. Immediatament us poseu al costat dels homes que estan cosint la xarxa de la primera plataforma unitària moderna del catalanisme, la Solidaritat. Aquí coneixeu Prat i Cambó i us retrobeu amb Hurtado, entre d’altres, mentre la classe política catalana, poc acostumada a admetre nouvinguts, us havia d’acabar deixant un lloc una mica a contracor per la immensa popularitat de què ja gaudíeu. Fins l’any 1923 seríeu escollit diputat per les Borges Blanques de manera ininterrompuda. Però vós no éreu un polític com els altres. L’establishment aviat començarà a recelar d’algú que no es conforma amb les molles, que parla sense pèls a la llengua i que més que defensar unes idees sembla pres d’un estat d’esperit.

 

L’enfonsament de la Solidaritat us decep enormement, però seguiu fidel al catalanisme. Us ho agraeixo, va ser un moment difícil. Tanmateix, a les Corts de Madrid us ofegueu. L’ambient a Espanya se us fa irrespirable. El 1915 preneu la decisió d’abandonar el Parlament: «Me’n vaig gairebé convençut, després de les moltes coses que he vist, que només Déu pot posar-hi remei; que no hi ha cap força humana que pugui salvar Espanya.» Mentrestant, Europa es dessagnava als camps de França. Com un més dels catalans que van veure en la Gran Guerra la lluita de la humanitat per les seves llibertats, accepteu de treballar com a corresponsal de guerra per al diari francòfil La Publicidad. Hi restareu un any i mig. Torna a ser un moment clau en la vostra vida, més del que probablement ens pensem tots. En aquell desastre de filferrades i trinxeres, de fang i mort, esteu en contacte amb l’ànima d’Europa, amb la civilització i el pensament lliure, amb el Heimat d’uns pobles que no es resignen a la barbàrie, i que lluiten per defensar una tradició i una determinada manera de ser al món. El gener de 1918, el president dels Estats Units, Thomas Woodrow Wilson, llança la idea del dret d’autodeterminació de les minories nacionals; a finals d’octubre del mateix any, Masaryk es converteix en el president de la República Txecoslovaca; Irlanda és a punt d’alliberar-se també. Torneu separatista. És quan es viu fora de Catalunya que es veu clar. Torneu separatista, n’estic convençut. Tots els que hem viscut fora de Catalunya en algun moment hem tornat separatistes. El nacionalisme no es cura viatjant, es radicalitza. Sí, benvolgut senyor Macià, torneu separatista i torneu al Parlament espanyol. Però ja res no és igual, perquè res no pot tornar a ser igual un cop un decideix separar-se d’Espanya com a única via de resolució del plet nacional català. 

 

Catalunya, acabada la guerra, es converteix en la rosa de foc per les bombes anarquistes i els locauts patronals. L’agitació social és insostenible, Madrid rebutja l’Estatut d’Autonomia que se li presenta, Cambó és nomenat ministre. Aneu fonent en la vostra consciència separatisme i obrerisme. La Lliga, esclerotitzada, pateix una escissió que deixarà aquest partit fora de joc per sempre més. A la conferència de les esquerres de juny de 1922, que donarà lloc a l’Acció Catalana, presenteu una esmena proposant l’estat català. Vau perdre per 211 vots contra 76. Els intel·lectuals d’Acció, doncs, Nicolau, Bofill, Rovira, queden enrere per vós. Ja no podeu aturar-vos. Endavant, sempre endavant. O amb vós o contra vós. El 18 de juliol de 1922, al CADCI, proclameu que «sols la formació d’un Estat Català a base de la República Catalana pot donar solució definitiva al plet de Catalunya». Un any després, des de la tribuna dels oradors de les Corts, els congressistes espanyols, atònits, havien d’escoltar el que mai ningú abans s’havia atrevit a explicar-los: «El dilema s’ha plantejat d’una manera brutal, si voleu, i aquest dilema és: o nosaltres continuem sota l’opressió de l’estat opressor, de l’estat centralista amb una esclavitud moral cent vegades pitjor que la material, o anem a la violència. No queda altra solució… I creiem que molt aviat l’alçament d’un poble, que té la decisió ferma d’obtenir la seva llibertat, serà un fet.» President, havíeu creuat el Rubicó. Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un enemic. Insisteixo que aquesta és l’única manera per seguir-vos i no perdre’ns en el camí. L’estratègia és l’alliberament de la pàtria, la tàctica consistirà a utilitzar tots els mitjans a l’abast —inclosos, sobretot, els violents—, l’enemic, Espanya. Quin altre catalanista ha tingut un full de ruta més clar?

 

El cop d’Estat de Primo de Rivera, al setembre del 1923, us porta a l’exili. La via política s’havia acabat, començava la via militar. I tal com havíeu desafiat aquells diputats espanyols, ara desafiareu tot un poble, el poble català, i l’encoratjareu a la batalla. Igual com aquells joves francesos i anglesos lluitaven en les trinxeres del Marne, perquè enmig del llot i dels obusos hi brillava la puresa dels ideals, igual en el vostre combat fosc i solitari s’obria pas l’alba resplendent d’un futur en llibertat. «Ai del poble, si el determini que pren no és dictat per la dignitat, i ai d’ell si no té la ferma voluntat de portar-lo a terme, costi el que costi, i siguin els que siguin els sacrificis que això comporta.» Apel·làveu tan sols a una paraula, dignitat, però exigíeu sacrifici, a una Catalunya esgotada del pacte i del senyor Esteve, que havia anat cremant etapes, primer el federalisme de Pi i Margall, després el regionalisme de Cambó, i que només esperava, tan sols, un pla i un objectiu, perquè ja havia descobert qui era l’enemic.

 

Del Migjorn francès a la casa de Bois-Colognes. París. A finals del 1923 afirmeu: «Volem una República catalana independent per tal com tenim plena consciència de la personalitat de Catalunya; perquè aquesta és la nostra voluntat, que ningú ni res no torcerà, car Catalunya es capaç de governar-se ella mateixa i de viure per si mateixa. Fem aquesta crida amb una esperança absoluta i amb una fe cega en Catalunya. Tenim fe en el poble català. Nosaltres, catalans, no som pas diferents dels altres homes. No som pas una raça inferior. El dia que decidirem l’alçament, l’entusiasme ho abrandarà tot.» Van ser vuit anys intentant que una espurna encengués un país. A París, a Moscou, a Buenos Aires, a l’Havana («Quina alenada d’esperit de llibertat es troba en aquestes terres, tèbies encara de les darreres revolucions que les dugueren a la independència»), a Brussel·les. A Ginebra no us van deixar passar, vergonya que els suïssos hauran de suportar per sempre. No vull fer-me pesat, benvolgut senyor Macià, vau donar la volta al món per complir el pla que us havíeu marcat. «Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que ho vol tornar a ésser.» Quin romàntic tísic i tuberculós ho resistiria? Quin somiatruites negociaria amb anarquistes, comunistes i dictadures per assolir el seu objectiu? Quin home de pacte signaria la Constitució de la República Catalana? Quin avi xacrós i bonjan planejaria la invasió armada del seu país?

 

En aquesta guerra que vau menar vau perdre moltes batalles, la més clamorosa, la de Prats de Molló. Tant se val, de cada derrota en sortíeu més reforçat. D’alguna manera, en aquella epopeia, com diria Humbert Torres «humanitzaríeu el catalanisme», el posàveu a l’altura del poble, el fèieu profundament humà, l’arrencàveu dels ateneus i dels instituts, i l’impregnàveu de vida, li donàveu alè. «És totalment impossible que Catalunya, que representa característiques tan oposades a les d’Espanya, pugui conviure amb ella un sol moment més amb comprensió i pau.» Així començava el discurs que vau pronunciar en el judici que la República francesa va impulsar contra els homes rebels de Prats de Molló. Ja aleshores vós no deixàveu de repetir al vostre amic Gassol: «Falta l’espurna, falta l’espurna… si arribem al Pirineu tot Catalunya s’aixecarà, si poguéssim anar a la plaça de Sant Jaume, jo proclamaria la República Catalana». I el vostre defensor, M. Henry Torrès, després de fer constar que havia aconseguit que esborréssiu del vostre discurs les paraules «els bàrbars del Sud»

—llàstima— intuïa ja molt clarament el que estava passant: «En el nostre país no hi ha ni un sol ciutadà que no es senti solidari de les reivindicacions del coronel Macià i dels seus amics. D’aquestes reivindicacions cavalleresques que, en la noblesa de la seva causa justa, representen, encarnen i expressen el triomf del treball sobre l’explotació, l’esperit sobre la matèria, la victòria de la llibertat sobre l’arbitrarietat i, finalment, el triomf de l’home sobre la bèstia.» I és que en paral·lel al futur de la nostra pàtria, una altra batalla més important encara s’estava lliurant. Un vell tinent coronel de quasi setanta anys s’enfrontava, sí, a l’explotació i l’arbitrarietat. L’home que tenia un pla i un objectiu plantava cara a la bèstia acèfala. Contra una dictadura que esclafava un poble, només un home va apuntar amb el dit l’enemic i va ser capaç d’aixecar la veu i cridar «Prou!» Al meu entendre, senyor Macià, aquest fet, per al vostre triomf posterior, és tant o més important com la idea de país que s’estava discutint. Vau aconseguir lligar nacionalisme a acció, i fondre acció amb dignitat. Un cercle tancat que senzillament feia engrunes tants anys de decadència provincial, de resignacions i falsedats. Molts no nacionalistes només van saber veure això, i en van tenir prou. Aquest és un dels miracles maciànics. Però té una explicació molt senzilla: també ells estaven cansats de tanta indignitat. Amb la vostra actuació, repeteixo, d’un pragmatisme insultant, passàveu la pilota de la ingènua follia als executadors de la realpolitik, que havien acabat per adaptar-se a l’agonia de la dependència en un exercici que no portava enlloc —només, potser, al món dels malsons, que és una altra classe de somnis—, i que no podia despertar en el nostre poble el més mínim interès, ans al contrari, era un fre a la revolució cívica que necessitàvem.

 

D’on vau treure les forces per no defallir, aquells anys? Fa unes setmanes, gràcies a la filla del doctor Trueta, que n’és molt amiga, vaig poder parlar una estona amb la vostra néta, la Teresa Peyrí, al seu pis de l’Eixample. Tenia uns dotze anys quan vós vau morir, però guarda el vostre record com un tresor preuat. Vaig endur-me la impressió que la clau van ser ells, la vostra família. Eugènia Lamarca, la vostra esposa, l’estimada Geni, que us va costar un prometatge de sis anys a canvi del qual us casàveu amb una de les pubilles més riques de tot el país, no va deixar d’estar pendent tota la vida de vós, una gran senyora —però una senyora de poble, amb un senyoriu de pagès, natural, sense galindaines ni cursileries—, que va morir un mes abans d’acabar la guerra, quan la família s’estava a la Jonquera, a resultes d’un refredat mal curat; i els vostres fills, en Joan, l’hereu amb qui mai no us vau entendre i que va portar una vida allunyada de la família; la Maria, la vostra Marionis, la fidel Maria, que us va acompanyar a tot arreu, sempre atenta, sempre pendent de vós, la primera dama de Catalunya de facto, que es va quedar soltera; i la Josefina, la mare de la Teresa, casada amb el doctor Peyrí, dermatòleg. La vostra néta em va explica com us agradava passejar a Lleida, després de dinar, camí de Gardeny, mentre anàveu del braç de la vostra dona i ella, la Teresa, corria i feia girar el cèrcol al voltant vostre o de la seva tia Maria; i els estius a Vallmanya, el vostre santuari sagrat, on us aïllàveu de tot i de tothom, i sortíeu de caça o muntàveu a cavall i caminàveu; i quan us posàveu seriós i desfilàveu marcial al seu davant tot cantant «Soy un hombre que estoy desesperado / si no me hubiera retirado / por lo menos sería coronel», i acabàveu morint-vos de riure mentre l’abraçàveu i la fèieu volar pels aires; quan teníeu tot el servei aterrit perquè al matí, en llevar-vos, no trobàveu els botons de puny i regiràveu tota la casa bramant: «Qui m’ha tocat els botons?»; quan vau entrar a Barcelona d’incògnit l’any 30 i us van venir a detenir a la casa del vostre gendre, i us van ficar al cotxe i us van escortar fins a la frontera, mentre la Maria cridava amb totes les seves forces: «Canalles, canalles!»; quan la vostra dona i la Maria anaven al Palau de la Generalitat a dinar, i la Teresa també s’hi arribava, i només de veure-la el majordom de Palau us avisava i aleshores us preparàveu per un assalt a dotze rounds perquè la Teresa, després d’empaitar-vos i fer-vos gemegar com un condemnat, saltava sobre vós i us vencia, us vencia sempre, l’única persona del món que us va guanyar. Tot això la Teresa Peyrí m’ho anava explicant a poc a poc, perquè li costa recordar algunes coses, però parlava de vós amb una dolcesa infinita. Penso que sense la terra de Vallmanya i sense aquesta cuirassa familiar no hauríeu aguantat. En aquell hàbitat femení us sentíeu segur, elles us van protegir i us van renovar les forces. Terra és nom de dona.

 

Estimat President, m’està passant una cosa molt curiosa, avui. Jo m’havia plantejat aquesta carta per poder parlar llargament amb vós del 14 d’abril, perquè estic estudiant aquells dies amb la intenció, no rigueu, de fer-ne un llibre, Quatre dies d’independència, del 14 al 17 d’abril de 1931. He anat buscant aquí i allà, i he trobat coses tan curioses com els menús dels sopars i esmorzars que aleshores es van servir a palau, el registre de trucades telefòniques, telegrames enviats a Madrid, els decrets signats per vós com a President de la República Catalana —inclòs un sobre l’oficialitat del català—, els noms que integraven la guàrdia cívica que els escamots d’Estat Català van formar per protegir-vos, el registre de les persones que anaven entrant a Palau, etc. Em sembla veure en aquells quatre dies la sublimació de la tragèdia catalana, amb tots els actors al seu lloc. L’audàcia imprevisible de Companys, la consumació de l’alçament pel qual havíeu lluitat tota la vida, rectificant que la República que es proclamava era la nostra; la independència de facto d’Espanya; el govern de concentració, del qual vau excloure només la Lliga; el clam angoixant al poble per fer-se dignes; la vostra immensa solitud en aquells moments; el suport dels militars espanyols de Barcelona; les conspiracions anarquistes; les desercions en el camp catalanista; les maniobres del govern de Madrid. Uns personatges sobresurten: Companys, esclar, però també Joan Casanovas, Jaume Aiguader i sobretot Carrasco i Formiguera, un dels pocs en qui teníeu absoluta confiança, a qui vau enviar amb plens poders a Madrid per negociar una sortida a la crisi institucional el dia abans de l’arribada dels tres ministres a Barcelona. Naturalment, el clímax d’aquesta obra es troba no el dia 14 sinó el 17, el dia que la República Catalana va passar a ser senzillament la Generalitat de Catalunya. Què va passar? Per què va passar? Com és que no van passar altres coses? Però haurem de deixar-ho estar per a una altra ocasió, m’allargo massa, no vull importunar-vos més. 

 

En qualsevol cas, el que sempre m’ha atret de vós és el camí que vau fer cap a la llibertat. Tant del vostre propi procés personal com col·lectiu. Assolida, els dos anys següents no tenen per mi tant interès. La negociació de l’Estatut i les insuportables batusses permanents amb els membres del vostre partit emplenarien desenes i centenars de cartes. Una olla de grills. No paga la pena posar-s’hi. A mitjans de desembre de 1933 els diaris avançaven en un breu que estàveu malalt. Al començament ningú no va donar-hi gaire importància. Però els dies anaven passant i un silenci espès va encomanar-se a tot el país. A mesura que les notícies empitjoraven, tothom va tornar a recordar-se de vós, dels anys de la Solidaritat i de Prats de Molló, del 14 d’abril i del dia de la visita d’Alcalá Zamora, com si no fos possible una Catalunya sense Macià. Records que semblaven esborrats es feien més presents que mai. Us van haver d’operar, sense anestèsia, naturalment. «Vostè faci el que hagi de fer», vau tranquil·litzar el doctor Corachan, serè. En les hores finals les campanes de la catedral van deixar de tocar per no destorbar el vostre son.

 

La vostra néta s’entristeix en recordar aquells dies. La família no va deixar-vos ni un moment. La Marionis us vetllava dia i nit. Un vespre va entrar una papallona a l’estança. Va posar-se a aletejar prop vostre i ella va aixecar-se per tal d’agafar-la amb un mocador. Devia fer algun soroll i us va despertar. De sobte vau dir: «Maria, Maria, no l’agafis, avia-la, avia-la», i la Maria va obrir la finestra per deixar-la anar. Vaig gosar preguntar a la senyora Peyrí si va poder acomiadar-se de vós. Va contestar-me que sí, que us va venir a veure un dels darrers dies, i us va fer un petó al front. Vau obrir els ulls, vau somriure i vau murmurar: «Que ets tu, la meva Teresa?» Al costat del llit, el doctor Vilardell, Gassol, Alavedra i els militars Pérez Farràs i Escofet. Afirma Ramon Arrufat que les vostres últimes paraules van ser: «El nostre poble ha perdut la fe», però la versió oficial les va transformar en un «Pobra Catalunya!» La matinada del dia de Nadal va gebrar.

 

Comença aleshores una història estranya, demencial. Algú pren la decisió d’embalsamar el vostre cadàver aplicant un bany d’àcid fòrmic i us extreuen el cor i el sotmeten a un bany electrolític. El vostre cor!, el cor del President, galvanitzat i conservat en un estoig de plata, destinat a perpetuar l’espiritualitat catalana. Mesos després de l’enterrament, es va plantejar al Parlament de Catalunya la proposta de convertir l’església de la Ciutadella en un mausoleu dedicat a la vostra memòria —ja sabeu que feia anys que es parlava d’instal·lar-hi un panteó de catalans il·lustres. No es va tirar endavant, però en acabar la guerra Josep Tarradellas, tement la profanació de la vostra tomba i del cor, va decidir endur-se’l a l’exili. Un viatge macabre, tots aquells anys, amb el cor primer a la residència de Saint Martin le Beau i després en una bústia de seguretat d’una entitat francesa. Quan va tornar com a president de la Generalitat el vostre cor va ser enterrat al panteó de Montjuïc on descansen les vostres despulles. Però no voldria haver-vos amargat la tarda amb aquesta història tan trista, que només podria haver passat al nostre país i que en bona mesura explica la història de Catalunya.

 

Benvolgut President, el Nadal proppassat vam pujar amb la meva dona a Montjuïc. Feia un dia com de primavera, fresc, barrejat amb l’olor de fulla tendra i de poncella, i potser fins i tot Mercè Rodoreda l’hauria trobat comparable al 14 d’abril. Les parades i celebracions oficials d’homenatge anaven passant, monòtones, fredes, grises. Sabeu? aquest homenatge s’ha acabat convertint en un ritual més, com de carcassa buida. Vam atansar-vos a la tomba dels germans Badia, que és a tocar de la vostra. Uns moments després van venir uns nois, van deixar una rosa i un ram d’espígol, i se’n van anar. Portaven una estelada. I jo vaig pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la memòria. No, President, jo us vull aquí, al meu costat, al nostre davant. Alt, el bigoti perfectament retallat, distant, elegant, vestit de gris Macià, amb el punt de coqueteria just —no oblido que vau ser un dels polítics més ben vestits de l’Europa del vostre temps—, un dandi polític, amb un clar horror per la vulgaritat i un menyspreu natural per la mediocritat. Us vull aquí, aquests joves us necessiten aquí. Intransigent, optimista, paramilitar, visionari, persistent, home d’Estat, ferotge. Perquè ja està bé de tanta estultícia i poca-soltada. Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya vós aconseguíeu tocar la independència amb la punta dels dits i la posàveu a l’abast del poble català. Aquella «tension vers le but, tensió vers el blanc» amb què Carner-Ribalta us defineix. No vau deixar mai d’«avançar cap al blanc, cap a la independència», conscient que era l’única carta que la nostra pàtria tenia per sortir del laberint, però no vam saber jugar-la. No vau deixar mai d’afirmar un cop i un altre que teníeu fe en el poble de Catalunya, però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en si mateix. Per això la vostra és la història bellíssima d’un fracàs. Del nostre fracàs.

 

Només un petit grup d’homes no va fracassar. A ells vam retre homenatge a Montjuïc el Nadal passat, juntament amb vós: Carrasco i Formiguera (assassinat pel franquisme), Manuel González Alba i Jaume Compte (morts al CADCI), els germans Badia (assassinats pels pistolers de la FAI), Josep Sunyol, Carles Rahola, Domènec Latorre, Lluís Escaler, Daniel Cochs, Rafael Battestini (afusellats pel franquisme), les desenes d’alcaldes d’Esquerra Republicana sentenciats a mort després de la guerra i tants i tants que van pagar un preu altíssim simplement per voler ser, per voler ser catalans. Torno a Carner-Ribalta quan fa referència al vostre ideal: «Pràctic, cap quimera, basat en els termes més positivistes: naturalitat i simplicitat.» I la destil·lació màxima d’aquell ideal no podia ser sinó: «Catalans, Catalunya! » Milers van morir per defensar aquestes dues paraules. Només ells es mereixen un lloc al panteó de catalans il·lustres. Al costat del president Companys i de Joan Peiró, naturalment, i de tots els que també van ser assassinats per culpa d’aquelles dues paraules.

 

Molt Honorable Senyor Macià, acabo. Perdoneu-me si us he cansat en algun moment. Prometo tornar-vos a escriure ben aviat. Encara hi ha pàtria, President, encara hi ha pàtria i caldrà veure si sabrem guanyar-nos-la. Només depèn de nosaltres, de la fe en nosaltres mateixos. Deia Rossell i Vilar: «En la naturalesa, com en la política, res es fa de franc; tot s’ha de guanyar. No vàrem poder guanyar-nos la República Catalana i ens haguérem de conformar amb el Govern de la Generalitat.» Avui, una nova generació de catalans, vuitanta anys després, som els que juguem la partida: o República o Generalitat. De nou, un altre cop, el mateix dilema: ser o no ser. Ja us aniré informant. Estimat President, ha estat un honor poder escriure-us aquesta lletra. Un dia vau preguntar: «Què seria d’una vida sense dignitat?» Ara ja coneixem la resposta.

 

Rebeu el testimoni de la meva més alta consideració

,