“He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a la independència és l’autonomia” (Quim Torra, 27/09/20). “L’única política útil per a Catalunya és la independència” (Quim Torra, 13/11/20). “Mentre vaig ser president de Catalunya no es va aprovar cap pressupost espanyol. Al contrari, vam tombar-los. No es poden aprovar els pressupostos d’un estat que et vol sotmès nacionalment i asfixiat econòmicament. És un dels honors més grans de la meva carrera política” (Quim Torra, 25/11/20).
Al president Torra no se li pot negar que en deixar la presidència ha recuperat la coherència que el va portar a militar al Reagrupament de Joan Carretero, aquella escissió grupuscular d’ERC que es va presentar a les eleccions de 2010 i no va obtenir representació parlamentària. En aquelles eleccions també s’hi va presentar Solidaritat per la Independència, una còpia exacta de Reagrupament ideada per Alfons López Tena. Aquests, però, van tenir la vista de posar de cap de llista Joan Laporta, la qual cosa va ser decisiva per obtenir quatre diputats. Però a Laporta li feia molta mandra fer de diputat ras, i als altres tres se’ls recorda per plantar-se asseguts fora del Parlament fins que els mossos els van convidar a marxar a casa a dormir. Així, els quatre diputats es van convertir en zero a la següent convocatòria electoral. La política grupuscular és així: grans principis inamovibles, afirmacions grandiloqüents, gesticulació nerviosa, desconnexió dels afers quotidians en nom de l’objectiu final, i finalment, desaparició.
El Procés va quallar perquè l’extraordinària onada popular va ser recollida i canalitzada per partits polítics clàssics, dels que tenen militants, presència arreu del territori, regidors i alcaldes fent feina als ajuntaments, diputats legislant al parlament, un programa socioeconòmic coherent i treballat amb coneixement expert, i voluntat de govern. Partits que no es desentenen dels problemes que els ciutadans tenen ara i aquí, que entenen que en un negociació mai guanyes deu a zero, que saben que la política és per definició gestió de les contradiccions. Partits, en definitiva, que en fons i forma parlen i actuen per a una majoria social. La suma de l’empenta popular amb l’experiència política dels partits convencionals que van decidir recollir el guant del carrer va convertir l’independentisme en una màquina de créixer i va evitar que tot es desinflés com el suflé que somniaven a Madrid.
Un dels efectes de la gran frustració de la tardor del 2017 és la temptació del retorn als plantejaments grupusculars. Dir que “l’única política útil és la independència” queda molt bé davant d’un determinat públic i és garantia de likes i retuits, però és una negació de la política. Genera un buit absolut entre l’avui i el gloriós (i indeterminat) Dia de La Victòria. En aquest buit temporal, els problemes dels ciutadans no se sap exactament quin lloc ocupen. De fet, amb aquest plantejament els problemes dels ciutadans no són una cosa que cal intentar resoldre ara i aquí i amb les eines que tens, sinó que només serveixen per dir-los, paternalment: “ho veieu, com cal la independència?”
“L’autonomia és un obstacle per a la independència”, diu Torra. L’autonomia són els mestres i l’ensenyament en català, els metges, les infermeres, els treballadors socials, els CAP i els hospitals. És TV3, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, el 324. És el MNAC, el TNC, el Museu d’Història, el Servei Meteorològic de Catalunya, el Procicat, els Ferrocarrils de la Generalitat. L’autonomia és la policia de la Generalitat desarticulant una cèl·lula jihadista. És un sistema de partits polítics diferent de l’espanyol. I sobretot, és una conquesta històrica del poble català després de perdre-ho tot. Una conquesta parcial i insuficient, però una conquesta. Disparar contra l’autogovern, assenyalar-lo com un culpable de la no-independència, és una irresponsabilitat majúscula. Que un governant no sàpiga utilitzar les eines que té a l’abast per continuar construint la nació i apropar-la a l’objectiu final no li dóna dret a disparar contra les eines.
Arran de l’acord sobre els PGE entre ERC i el govern espanyol, a JxCat s’han observat dues reaccions, conceptualment incompatibles entre si. Una, la de Torra i els seus seguidors: “no es poden aprovar els pressupostos d’un estat que et vol sotmès…”, és a dir que amb el govern espanyol no es pot establir cap mena de negociació que no sigui sobre la independència. Una posició molt coherent amb els grans principis però que, si la duguessin a la pràctica tots els partits independentistes, implicaria regalar la gestió del mentrestant als adversaris. Un camí directe i ràpid a la residualització política de l’independentisme, un regal a l’unionisme enmig d’una crisi que si es caracteritza per alguna cosa és per la necessitat de solucions urgents per a la gent que pateix. L’altra reacció dins de JxCat ha estat la de criticar no el fet de negociar, sinó el resultat concret de la negociació. Aquesta discrepància és una manifestació més de la tensió interna que viu aquest espai polític entre aquells que, salvant totes les distàncies, volen ser la post-CDC independentista però central que va deixar dibuixada Artur Mas, i aquells que volen portar JxCat a un córner del tauler polític i regalar el mig del camp a ERC. Els militants comencen a prendre la decisió aquest cap de setmana a través de primàries. Guanyi qui guanyi, haurà de tenir en compte que fora del carril central només hi ha córners per a minories, i les probabilitats d’acabar asseguts a terra davant del Parlament són altes.
1 
