Carretero / Martín i Soler

"Reagrupament no és una simple porció d'ERC que, desenganyada, s'ha despenjat del tripartit"

Independentment de la clau ideològica o partidista amb que sigui avaluada, l'èxit de l'assemblea constituent de Reagrupament celebrada el passat cap de setmana resulta indiscutible. Joan Carretero va demostrar que aquesta associació -encara no és un partit- no té res a veure amb una simple escissió d'ERC. Res de res. Escaldat potser per les sortides de to habituals en aquest tipus d'actes, Carretero va donar una imatge de seriositat i gairebé de centralitat: l'olor de fum de costellada d'altres èpoques fou foragitat sense contemplacions. Reagrupament, en definitiva, no és una simple porció d'ERC que, desenganyada, s'ha despenjat del tripartit. No. És una altra cosa, en molts sentits. Per exemple, el percentatge de persones sense ofici ni benefici, o el de freaks, sembla insignificant. En relació a altres formacions semblants, aquest canvi no és anecdòtic. De fet, al meu entendre, és substancial. Més encara: diria que això és absolutament inèdit. Si la resta de partits, grans o petits, no són capaços de prendre'n nota, d'interpretar com cal aquesta transformació, malament rai.

Públicament, Joan Carretero té el posat rígid dels polítics d'abans, amb un punt de severitat que fa paret amb la mala llet. Acostuma a ser lacònic i fins i tot lapidari, cosa que als periodistes els va molt bé a l'hora de fer titulars. Les conseqüències d'aquesta actitud dialèctica són extremes: poden comportar enormes triomfs (l'entrevista de fa un parell de dies amb Manel Fuentes, posem per cas) i espectaculars batzegades (recordem la seva època de conseller del tripartit). L'emissió constant de titulars és perillosa. De vegades, amb només qüestió de dies de diferència, un pot passar de la glòria a la misèria. D'altra banda, en aquest racó de món el personal està acostumat a un cert estil: la verborrea i la fraseologia ens fascina, especialment quan ens donen la raó i ens graten l'esquena amb els nostres propis prejudicis. Aquí som com som, per desgràcia. Suposo que el doctor Carretero ja ho té present, tot això.

Reagrupament neix, en qualsevol cas, amb el mateix defecte de fàbrica que altres iniciatives de la mateixa índole: expressant un desig en comptes d'exposar un pla (no diré "full de ruta", perquè l'expressió ja cansa). Vull dir que una cosa és ser lacònic i una altra molt diferent és no explicar qüestions substancials, irrefusables. No n'hi ha prou a repetir que la independència és pot basar en una solemne declaració parlamentària. Això ni tan sols val com a inici de res: la suau brisa marina que bufa pel Parc de la Ciutadella se n'ha emportat tantes, de paraules! Aquest és el punt feble, sens dubte. Paradoxalment, però, tal com ho planteja Joan Carretero, també és el punt fort: de moment no ha venut cap moto, ni ha fet cap promesa ridícula, ni ha jugat insensatament al "pit i collons", tal com sí feien els seus antics correligionaris d'ERC. Fins i tot ha deixat de banda el truc barat de l'equidistància: diu que prefereix Mas a Montilla. Convindria un afegitó, però: l'hauria de preferir per la senzilla raó que Mas representa el nacionalisme absolutament majoritari, hegemònic, i no per una altra cosa. Si opta per CiU només per tàctica de vol gallinaci, ho té clar...

Com que Joan Carretero estan fent coses inusuals a la política catalana li dediquem això: Una cosa rara. Aquest és el títol és el d'una òpera del extraordinari compositor valencià Vicent Martín i Soler (1754-1806). Prosperarà, aquesta cosa rara? Heus aquí una bona pregunta que podria condicionar radicalment la política d'aquest país. O no, és clar.

 
 

Comentaris