Els carrers tornaran a ser nostres

"M’he esforçat per fer veure que Sant Jordi podia seguir sent com abans, però no, deixeu-m’ho dir: quina gran merda tot"

Per mi cada any Sant Jordi representa aquell esclat de la primavera que fa l’estiu inevitable. És una declaració d’amor des de que obres els ulls al matí i decideixes quin vestit et poses per anar a rondar per uns carrers plens de somriures. Són els vermuts d’abraçades que fas amb les amigues i els petons de llibres que diuen m’importes, t’estimo, amb cada regal. La ma que agafes d’amagat, la mirada que t’ho diu tot sense dir res, el petó furtiu, les roses i llibres que no esperaves i arriben amb la banda sonora de la felicitat. És llegir i estimar. És tocar i sentir.

Us prometo que hi he posat moltes ganes, vídeos, dedicatòries i trucades. He fet vermuts, directes a xarxes i cerveses de vespre amb la gent que estimo, tot a través d’una pantalla. He regalat llibres i, a manca de roses, piruletes de maduixa. M’he esforçat per fer veure que Sant Jordi podia seguir sent com abans, però no, deixeu-m’ho dir: quina gran merda tot. Potser sóc jo que no m’hi acostumo a estar confinada. Potser és aquella sensació d’estar perdent temps de viure entre quatre parets. Potser és la frenada vital en la joia del contacte físic. Potser és la llista mental inacabable de les dates significatives que ens perdrem. Potser és la incertesa del futur que avui guanya a l’obligació autoimposada del pensar en el dia a dia. Tinc ganes de plorar i cap motiu prou important per fer-ho. És el drac de les emocions d’aquests dies que ens ha tocat viure i el d’un futur en el que caldrà abocar tones de cures.

M’ho repeteixo: l’única cosa que no es pot confinar és la il·lusió de regalar un llibre per dir t’estimo. Això va d’amor, aquell que de tan gratuït que és, no té preu. Aquell que crida llibertat i no entén de barreres ni distàncies socials. El practico amb paraules que surten del cor i no es poden engabiar. El regalo sempre, estimant i fent que m’estimin, perquè la vida va d’això i poc més: estimar. A cop de telèfon, des de la profunditat de les paraules sinceres i allunyada de la lleugeresa de les aproximacions físiques. Cada dia i més que abans. Assumint que també som els missatges que no arribem a enviar mai i les relacions que s’acaben. Sabent, per fi, diferenciar allò urgent d’allò important.

Bufen vents de canvi i amenacen els núvols del no retorn a una normalitat que tampoc ho era. Vivim en un hivern en plena primavera, pendents d’estudis, decrets i rodes de premsa que ens diguin que podem sortir una hora a caminar. I ho celebrem com si fos la Champions. Suposo que entre tantes males notícies en necessitàvem una de bona com l’aire que respirem. Però els festivals estiuencs i les festes majors els desterrem més enllà del mur que custodia la guàrdia de la nit, la moralitat i les multituds. Drets i concerts o passaport immunitari i ciutadans de primera, segona i tercera. Vosaltres trieu. Check, pot vostè passar. Ens n’anem cap a les reunions íntimes sense contacte i amb distància social. I jo, la veritat, cada dia em pregunto per què no em deixen assumir el risc de la incertesa.

 

Sortirà primer qui més soroll ha fet, qui ha tingut una alcaldessa que parla com a mare i no pensant en tots els ciutadans. Me’n alegro per tots els infants que podran caminar, però m’entristeix que, malgrat les xarxes de suport i les crides al cuidem-nos d’aquests dies, ningú hagi pensat, per variar, en aquells invisibles que perden mobilitat, que acabaran en cadires de rodes, que tindran problemes greus de salut, si els governs no els hi ofereixen un horari segur per sortir a caminar. Em sap greu dir-ho, però no és adultcentrisme, és que molt poca gent sap aixecar la mirada més enllà del seu petit món, de la seva pròpia lluita. Afortunats els que podran sortir, ara seria temps de solidaritzar-vos amb els invisibles que, com els vostres fills i filles, també ho necessiten i no tenen altaveu per cridar. No deixeu que es panseixin en l’absència d’un decret que posi la salut i la vida al centre. Aprenguem a llegir les cicatrius de les seves vides i estimar les seves patologies prèvies. Que Sant Jordi també sigui generositat, responsabilitat, empatia i solidaritat, per a que els carrers tornin a ser nostres. De tots.

 

Comentaris