La caiguda a càmera lenta del PP està generant espasmes de pànic entre les elits de Madrid, que no saben si donar suport explícit a Ciutadans -amb els riscos que això comporta, tenint en compte que les eleccions poden estar molt lluny encara- o aferrar-se, prudentment, al bipartidisme dinàstic. La paradoxa és que la repressió contra l’independentisme català incrementa encara més la davallada del PP i a la corrupció estructural dels conservadors espanyols s’hi han afegit les pràctiques mafioses del vídeo dels pots de crema contra Cifuentes.
En aquest context, el fantasma de la desaparició de la UCD ronda per totes les provincies espanyoles. Cada cop hi ha més dirigents locals del PP que fan xerrades, discretes i amistoses, amb els de Ciutadans. Per si de cas. I, enmig de tots aquests nervis, la sentència benevolent de la Manada -i, especialment, el vot particularíssim d’un dels magistrats- ha aixecat una onada d’indignació que amenaça la ja precària situació política del PP. Tant és així que el ministre Catalá, en nom de tots els càrrecs que viuen del PP, s’ha revoltat contra el freakisme masclista d’un magistrat que amenaça amb causar-los una debacle històrica a les enquestes.
I, ja se sap, fins i tot els gossos més fidels mosseguen quan se’ls toca el seu menjar. Els jutges, que tant els agraden quan represalien catalans, ara s’han revoltat corporativament contra el govern del PP. Els ministres Catalá i Montoro es neguen a suïcidar-se en favor dels magistrats González i Llarena i, de cop, s’han trobat amb tot el gremi exigint-los la dimissió. Carques contra fatxes, és la guerra!… Un règim cau o bé de cop, o bé a trossos.
