“Vostè no veurà mai que ningú pregunti al ministre d’Afers Exteriors espanyol com és que viatja, ni quants viatges fa, ni quant costen aquests viatges, o cada vegada que es mou la família i el cap d’Estat amb quanta gent es mou, o si vola amb classe turista o amb business. És un debat absolutament provincià i malèvol perquè també, en el fons, el que comporta és no reconèixer que Catalunya està assumint funcions d’Estat”. (Josep-Lluís Carod-Rovira, a El matí de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes. 5 de març de 2010)
Els viatges del vicepresident del govern han generat més d’una polèmica. No poca gent li retreu que en plena crisi, amb un atur que a Catalunya frega les 600.000 persones, amb Barcelona com a província on més llocs de treball es destrueixen i amb un país, el nostre, convertit en la segona autonomia amb la pèrdua de riquesa més gran –segons la fundació de caixes d’estalvi–, seria bo fer un exercici de discreció i evitar donar la imatge que el número dos del govern català és insensible a la problemàtica que afecta milers de persones. El vicepresident ha hagut de sentir aquesta mena de critiques del PP i de Ciutadans.
En aquest tipus de crítiques no hi manca una excés de demagògia, i no hi ha dubte que els arguments del vicepresident són raonables. En quin país es qüestionen els viatges del seu cap de la diplomàcia? En cap. Ni en època de crisi, ni en època de vaques grasses. És consubstancial a les estructures de tot Estat treballar les relacions amb els altres estats. Correspon als ministres d’afers estrangers gestionar la política exterior dels seus països, alimentar el contacte amb els seus col•legues i resoldre els conflictes que es produeixin. L’objectiu no és altre que mantenir el prestigi i la bona imatge del país per arreu perquè això va en benefici dels intercanvis comercials i empresarials, i dels ciutadans nacionals que s’hi desplacen. Ja se que Catalunya no és un Estat, però sempre ha tingut aquesta vocació de projectar-se al món. I a això, no pot renunciar-hi.
Ara be, seria un error pensar que són els ministres d’afers estrangers els que obren mercats o als qui se’ls reconeix una autoritat innata per adoptar grans compromisos polítics. Tampoc representen la imatge institucional de referència del país. Francisco Fernández Ordoñez o Javier Solana del PSOE, o Josep Piqué del PP van ser excel•lents ministres d’afers estrangers d’Espanya, però a totes les cancelleries del món sabien que el govern que representaven tenia política exterior i que la màxima autoritat en la matèria es deia Felipe González (PSOE) o José M. Aznar (PP). Els ministres d’exteriors gestionen la política del seu govern i, sobretot, la que impulsa, protagonitza i marca el seu president. Passava amb González i Aznar; i passa amb Obama, Sarkozy o Zapatero.
Als governs de Jordi Pujol (1980/2003) era ell qui, com a president del país i màxima institució de l’Estat a Catalunya, s’encarregava d’obrir nous camins comencuals, industrials, diplomàtics, polítics i culturals per tot el món que els que exercien les funcions de ministres d’exteriors (Joaquim Llimona, Joan Vallvé, etc.) gestionaven. Per consolidar aquest imaginari de país era imprescindible que a dins i a fora de Catalunya es visualitzés que el seu president, aquell que representa tots els catalans, té la categoria i el reconeixement que el permet entrevistar-se, per exemple, amb el canceller alemany Helmut Kohl, amb el president francès, François Mitterrand, amb el president dels EUA, George Bush, amb la primera ministre britànica, Margaret Thatcher, amb els emperadors del Japó… o, fins i tot, amb tot poderós president del Bundesbank. La projecció d’un país la dóna el seu cap d’Estat o el president del govern, no el seu ministre d’afers estrangers.
La pega del vicepresident Carod-Rovira és precisament aquesta, el dubte sobre quina és la política exterior del govern tripartit, quins objectius persegueix i qui la marca i ostenta. No són suficients la signatura de 175 acords o convenis internacionals amb governs de tot el món, si no es pot visualitzar aquesta projecció i si només queda com una dada interessant d’una estadística. De tots és coneguda la poca presència internacional de l’actual president de la Generalitat. José Montilla prefereix la feina de despatx que la promoció exterior del país. No importa si Pujol tenia una política exterior definida perquè ell, amb la seva presència als fòrums internacionals i a les principals cancelleries del món, era la política exterior de Catalunya. Mentre no es visualitzi, a l’interior i a l’exterior, que la més alta instància de Catalunya és qui projecta el país a l’exterior, el vicepresident Carod-Rovira, injustament, haurà de sentir com alguns li pregunten de que serveix viatjar tant.
