Carod-Rovira i el procés de ridiculització

"Carod-Rovira ha patit en pròpia pell un terrorífic procés de ridiculització ben orquestrat, calendaritzat i mediatitzat"

Anècdota real de la setmana passada: sis persones discuteixen de política a la feina (tots són funcionaris autonòmics) i confessen les seves preferències electorals. Una persona diu que votarà CiU, dues que donaran el seu sufragi al PP ("para joder", afegeix una d'elles) i dues es confessen independentistes però no tenen clar a qui votar. La sisena persona no diu quin partit li agrada més, però deixa anar una frase demolidora: "el problema és el Carod-Rovira, que ha fet que tota Espanya ens odiï". No és una persona espanyolista, sinó un ciutadà normal i corrent. Només dos dies després, una altra persona normal es va expressar en termes idèntics. Cap dels dos no s'ha preguntat, lògicament, si Espanya ens estimaria una mica més si Carod no hagués existit mai.

El fet no és anecdòtic i il·lustra un problema gravíssim, no pas del vicepresident Carod, sinó de la nostra societat. És evident que el millor líder que ha tingut mai Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en la seva història recent ha comès errors. També és un fet conegut que té una manera de fer que li ha dut problemes que es podria haver estalviat. Però el que no es pot acceptar de cap manera és el procés de ridiculització que pateix i ha patit, sobretot si pensem només durant dos segons a qui beneficia aquest procés.

Se li retreu tot, absolutament tot, allò que fa o diu. Cal recordar que la mítica corona d'espines li va posar el president Pasqual Maragall al cap i que el conseller Antoni Castells va fer el mateix, sense que ningú els hagi recriminat mai res? Busquin al Youtube i ho veuran vostès mateixos. És un pecat mortal intentar convèncer ETA que decreti un alto el foc? És un atemptat contra la Humanitat el fet d'endreçar i obrir delegacions de Catalunya a l'estranger? És una abominació contractar el propi germà per a un càrrec, independentment de si ho fa bé o malament? En tot cas, si ho és, parlem també dels germans Nadal, dels germans Fernández Díaz, de la família Pujol i de tantes altres famílies de sang i de partit.

Carod-Rovira ha patit en pròpia pell un terrorífic procés de ridiculització ben orquestrat, calendaritzat i mediatitzat. I molta gent de bona fe, moltíssima, s'ha cregut aquest muntatge que té molts punts de contacte amb la síndrome d'Estocolm. Ens acabem empassant la versió ridiculitzadora i fins i tot ens afegim alegrement al linxament. Em recorda una història que m'explicava el meu pare. Quan ell era petit, els nens jugaven, als carrers de Cervera i armats amb una carraca, a "matar jueus". No es preguntava res a si mateix, només seguia els altres pels carrers a la recerca de jueus.

 
 

Comentaris