Carod / José Afonso

"El seu destí semblava gravat en una gran llosa, a la vista de tothom: o callar amb càrrec o dir la seva i perdre'l immediatament"

Declinava el segle XX, i al Parlament de Catalunya neixia una estrella. La trajectòria política de Josep-Lluís Carod-Rovira no començava precisament llavors, però la seva popularitat sí. Els malalts de política havíem seguit atentament la gran batalla pel control d'ERC, amb l'estrambòtic episodi del Partit per la Independència, però molts altres catalans no s'havien fixat encara en Carod, que en aquell temps, si fa no fa, lluïa una barba atapeïdíssima que li atorgava un aspecte ferotge i una mica esrany. Cap al 1998 o 1999 ja era com el coneixem ara, i al Parlament mostrava una més que notable habilitat oratòria. Algunes de les seves intervencions foren celebrades fins i tot pels seus adversaris polítics, i amb raó. Aquell home, per dir-ho amb la cèlebre i tronada frase feta, era "una alenada d'aire fresc" a la política catalana. En realitat, era alguna cosa més que això: amb ell al capdavant, ERC va passar de grupet testimonial a partit mitjà amb una gran capacitat d'influència (matisem: d'influència purament aritmètica, atesa la composició del Parlament en aquells anys). Va arribar l'any 2003 i Carod va prendre una decisió arriscada: donar la presidència a Maragall. La resta de la història ja la coneixem. L'any 2010 l'estrella de Carod s'ha apagat. Fa només uns dies, interpel.lat en una entrevista a RAC1 sobre la seva cridanera absència a les llistes d'ERC a les eleccions de la tardor, afirmava: "ningú no pot descartar res, en aquesta vida; com tampoc puc descartar quedar-m'hi [a ERC]".

Què havia passat, en tan sols una dècada? Com pot ser que aquell líder que semblava destinat a reinventar el llenguatge del catalanisme sigui ara una figura residual que ocupa un càrrec simbòlic, sense cap influència real? I tot plegat, en menys de deu anys... La resposta és més senzilla del que sembla, i també més trista. Carod era un bon orador -i un excel.lent articulista, dit sigui de passada- però amb això no n'hi ha prou per a fer política de govern. L'expressió "política de govern" designa una cosa molt més concreta i restringida del que alguns s'imaginen. L'altra política, la que pronunciem en un sentit laxe i informal, fa referència a moltes més coses i permet exercir l'art de l'agitació, o fins i tot la de la confabulació, però la cosa acaba aquí. En aquest sentit, l'aventura de Perpinyà, o altres semblants, eren gairebé inevitables: formaven part de la naturalesa del personatge. Un cop recompensat i recol.locat per Montilla l'any 2006, el seu destí semblava gravat en una gran llosa, a la vista de tothom: o callar amb càrrec o dir la seva i perdre'l immediatament. Va optar per la primera opció. Va matar el personatge i en va crear un altre d'inofensiu, una espècie de turista mut que anava d'un lloc cap a un altre, es feia un parell de fotos i tornava a la seva rutina diària d'anar de Tarragona a Barcelona i de Barcelona a Tarragona. Com es reinventarà, a partir de la tardor? Heus aquí un misteri.

Estic convençut que a Josep-Lluís Carod-Rovira li agrada José Afonso, el gran cantautor portuguès que, alguna manera, fou la banda sonora de la Revolució dels Clavells. Afonso tenia una intencionalitat política però, en el fons, era un gran sentimental: As lágrimas que eu chorei / Leva-mas porque são puras / São as preces que eu rezei / Com saudades e ternura. Són els bellíssims darrers versos del Fado das águias. De llàgrimes n'ha vessat unes quantes, Carod, aquests anys. Sort de la música, que transforma el dolor en art.

 
 

Comentaris