Mig acaben les vacances, igual com mig van començar. I tornat de Menorca constato de nou que, Medes a banda, aquesta és la més catalana de les illes. Cosa que diu molt. No pas tot, però sí dóna pistes sobre un concepte, el dels Països Catalans, que Jaume Sobrequés assegura que ja ningú no defensa més enllà de Prada. La setmana passada, el conseller de la vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira, va utilitzar aquell argument que Felip Puig va fer servir en l’últim congrés de CDC quan va defensar que el seu independentisme és cosa d’anar-hi treballant en el dia a dia, sense grans proclames, recreant-se en les petites coses. Carod diu ara que el seu fer Països Catalans és ben bé això.
Carod a banda, com els deia, Menorca i el seu clar moment català diu moltes coses. Dóna moltes pistes en el dia a dia, en l’anar fent. Per exemple, un cert enlluernament guadianesc per la testosterona. D’aquells enlluernaments de resultat incert que malgrat tot ens engresquen amb certa periodicitat. No debades, a Menorca fa uns anys també van tenir un polític Carretero de protagonista. De nom Josep. Aquest també va aixecar expectativa. I va governar. Va ser batlle de Ciutadella. Però en veure que passava el seu mandat i no acabava de poder lluir gruix d’obra de govern, va decidir fer una gran estàtua eqüestre al vell mig de la ciutat. Diuen vilatans com l’amic en Pons que els desproporcionats atributs del cavall venien a projectar una potència que res tenia a veure amb allò que havia estat el regnat de Carretero en una ciutat que segles enrere va ser capital de l’illa. El Carretero menorquí, doncs, va existir, va governar i l’apel•lació testosterònica la va compartir amb el de Puigcerdà. En el cas català, però, caldrà veure en què queda el “marcar paquet” que proposa el de Reagrupament. La frustració en la comparativa fets-paraules ja l’han aplicada els seus antics companys de partit. Per tant, veurem.
Més coses catalanes que té Menorca? Un cert pragmatisme, sens dubte. Ciutadella va ser capital de l’illa perquè allà hi tenia la seu el senyor bisbe, i va ser així fins que els anglesos (“enveja” d’okupes) van aplicar la seva visió pràctica de la vida i van fer de Maó la capital. A diferència de l’altra, té port.
I seguiríem i no acabaríem. Perquè, en conjunt, Menorca ha mirat històricament a Barcelona. Igual com Mallorca ho ha fet a Madrid i Eivissa a València. A Espanya i més enllà sempre ho han tingut clar, i d’aquí que Menorca la fessin província eclesiàstica de València, no pas de la capital catalana o de Tarragona. Però els menorquins ho tenen clar: Catalunya és el referent. Sense estridències, a la britànica. A la catalana.
El seu bisbe, i en aquest cas m’estic referint a l’auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, va tenir un paper interessant en el Concili de la Tarraconense de fa poc més d’una dècada. Volia establir ponts sòlids amb l’Església catalana. I ho va aconseguir. Ell i altres, amb moltes complicitats en l’episcopat del Principat, i tot plegat molt a la catalana, molt amb discreció, sense grans proclames, però van fer-ho. Taltavull va aplicar-hi –com té encarregat de fer ara a l’Arquebisbat de Barcelona– el secret de la comunicació: arribar a l’altre. Buscar-lo, trobar-lo, interactuar-hi. I és que bàsicament és això el que li cal a Barcelona i a Menorca. A Catalunya i a les Illes. Entendre’s sense necessitat de càmeres que en donin testimoni. “Vosaltres sou els meus amics”, diu el lema que corona l’escut del bisbe menorquí de Barcelona. I té raó. Com més amics, com més ens coneixem, menys dubtes sobre conceptes polítics que paga la pena de defensar en el dia a dia més enllà de la canícula pradenca.
