Igual que n’hi ha que confonen la democràcia amb el feixisme —són els que voldrien implantar una ‘democràcia popular’, i una forma de col·lectivisme econòmic—; d’altres confonen la democràcia amb el terrorisme roig, sempre que el parer de les majories no s’avingui amb els seus desitjos.
Qui no pensi com jo pensa ‘perillosament’, per tant està donant ales a les violència, per tant és un terrorista d’una forma o de l’altra. Qui no pensi com jo posa en perill béns essencials; qui no pensi com jo posa en dubte les meves certeses… Com que em fa por, s’assembla a allò que fa més por a la tribu: el dimoni, ETA, els comunistes, els jueus, els islamistes, els okupes…, tothom que vulgui venir a posar en dubte alguna mena de consens llargament assentat. Si li diuen ‘conservadorisme’ és perquè és prudent i temorós davant de les novetats, ja ho sabem. Però una cosa és mantenir una forma de recel —que pot ser sa i enraonat— i l’altra és l’exclusió automàtica, la marginació de l’altre —amb l’excusa que és l’altre qui et margina.
I aquest és el moblatge mental de la senyora Camacho, el que delata la seva comparació ja cèlebre, la que vincularia el PP i el seu sofriment amb el que podrien patir ara mateix els conservadors espanyolistes a Catalunya, tot en virtut del procés cap el dret a decidir. És a dir: el sobiranisme seria una forma d’exclusió social, una manera de marcar una línia entre els catalans bons i els dolents, fins i tot un mitjà per a dictar a la gent —paraules textuals de la senyora Camacho—: ‘com ha de viure, com s’ha de governar i com s’han d’educar els fills’.
Les reflexions que aquestes paraules ens poden despertar són múltiples. Tot país democràtic té un sistema de govern, tot país té una política educativa, tot país permet marges de llibertat dins de les lleis… Només a Catalunya, però, sembla que tot això respon a una forma d’imposició, encara que derivi d’un sistema parlamentari, que tradueix el pensar i el sentir majoritari de la ciutadania. Només aquí, en el nostre país, la democràcia és totalitària; només aquí les lleis de la majoria violen els drets de les minories amb una contundència que posaria en perill les llibertats.
Des de fa estona que sembla que això de la democràcia no s’ha acabat d’entendre. Qui més qui menys es proclama representant del poble, s’irroga la veu de la totalitat, representi un partit amb el 12% dels vots o una associació de numismàtics. Tothom parla infatuat per tothom, i alhora tothom se sent perseguit, marginat, exclòs, atonyinat, ofegat, incomprès, silenciat, emmordassat, torturat, desnonat, enfonsat, destruït, trastocat, robat, violat o alguna altra meravella.
Si no pots inscriure’t en algun club de víctimes d’alguna cosa no ets absolutament ningú. Potser tota la vida has fet llibres o cançons, però només parlaran de tu quan siguis ‘víctima del càncer’ o quan t’atonyinin per algun motiu espectacular. ¿Voleu fer-vos sentir? Sigueu víctimes. El món està ple de coses perilloses: víctimes del Facebook, víctimes de la moda, víctimes de la crisi. I víctimes carregades de raó i de veritat — amb sang a la cara—, però a les quals rarament escoltem, ofuscats com estem escoltant altres víctimes sense ferida ni tall, però amb plataformes més potents per fer-se escoltar. El victimisme eclipsa les víctimes de veres. Les víctimes de la hipoteca eclipsen els que han hagut de tornar a l’Àfrica a passar fam…
¿No és vergonyós que algú com la senyora Camacho, algú amb feina, algú que és un representant públic, algú que pot expressar-se lliurement per la tele, la ràdio i Internet, algú que gaudeix de tantes facilitats i de tantes tribunes per dir el que vulgui se senti víctima d’alguna cosa? ¿O potser se sentirà víctima fins que tots la votem? ¿Quines són les llibertats que el sobiranisme li ha retallat a la senyora Camacho? ¿Per què no surt a enumerar-les? Fins i tot a la senyora víctima se li ofereix una cadira en una comissió per explicar-se: i no hi compareix…
Com que això funciona més o menys així, tothom ha de buscar-se un club de víctimes, una font de llàgrimes daurades que atragui l’atenció, que faci que tothom se la miri, entendreixi el cor i se les escolti amb les orelles com a pàmpols. Ja no hi ha ideologies; hi ha una competició de victimismes que fa por, i tot perquè competeixen a veure qui ha patit o pateix més terror…, a veure qui té més víctimes suposades o reals a l’armari, qui té més greuges, i d’aquí se’n deriva la santedat absoluta de la seva causa. I no ho oblidem: les ideologies totalitàries són totes victimismes; Hitler (i Franco) se sentien víctimes dels jueus; Stalin i els comunistes, víctimes del pèrfid capitalisme explotador, la burgesia llefiscosa. Els islamistes ara se senten víctimes d’Occident…
Primer pas per a muntar un partit polític: buscar-se una font del mal; segon pas: sentir-se perseguits. El nou partit VOX, per exemple. Partit de perseguits, perseguits per ETA; ¿quina és la font del mal? L’Estat descentralitzat, amb el qual s’ha d’acabar; fora les autonomies. Vet aquí el nucli del programa polític.
¿Quan ens atrevirem a dir clarament que haver estat víctima d’alguna cosa no et dóna la raó absoluta, ni et fa més lúcid per a defensar res, ni tan sols et fa moralment superior a ningú? Haver estat víctima del dentista no em converteix en ortodontista; haver estat víctima d’ETA no atorga drets ni cap superior capacitat per a liderar ni l’escala de veïns… Com a víctimes mereixen el nostre respecte i suport; però no que ens creiem tot el que ens diuen.
Haver passat més de 500 dies dins un clot, segrestat per un fanàtic basquista o comunista, no et dóna cap intel·ligència afegida; més aviat és probable que invalidi de per vida qualsevol aptitud política potencial —la qual demana generositat, amplitud de mires i capacitat per perdonar els afronts. Les víctimes poden arribar a ser una companyia tan poc recomanable com els propis botxins…
I ara l’espanyolisme se sent víctima a Catalunya del sobiranisme; i el sobiranisme cometria un error majúscul si comencés a presentar-se com a víctima d’Espanya, com una comunitat de perseguits. Aquí ningú persegueix ningú: hi ha voluntats lliures que fan lleis, com en tota democràcia…; hi ha voluntats que fan majories respectuoses amb les minories; qui se senti un perseguit o bé té un problema amb la democràcia o bé busca subvertir-la en benefici propi.
Qui tingui més morts al seu costat s’emportarà la victòria? És així com vol que resolguem els conflictes la senyora Camacho? Els morts del PP basc s’alineen ara al seu costat per fer front al sobiranisme català? Aquest és el subtext del seu discurs. Lamentable.
