Carnestoltes

"Catalunya i Espanya, per exemple. Clac clac clac"

Per carnestoltes tot es capgira. Si alguna gràcia tenen aquestes festes és el convit a la subversió. Carnestoltes és la immoralitat, el desordre del món, riure's del sant i de la festa, del mort i de qui el vetlla, convertir-ho tot en mentida, fins i tot la malaltia i la pitjor desgràcia… Però ai, hi ha coses que no es poden ridiculitzar, disfresses prohibides. Ens meravellem de la incapacitat dels fidels de l'Islam per acceptar les paròdies i caricatures dels seus profetes i autoritats, però sovint aquí actuem amb el mateix zel. Hi ha coses de les quals val més no fer broma; hi ha temes que no es poden tocar.

Entenc que sigui dolorós que es faci riota d'un incident com el del guàrdia urbà que va quedar paralític arran dels embolics del 2006 —popularitzats ara amb motiu del famós reportatge Ciutat Morta. La disfressa —la polèmica: el fill d'un regidor de CiU de Mataró se la va posar…—, és graciosa, perquè, a més, el test esclafat sobre el cap dels ‘emmascarats' està decorat amb un bell signe d'interrogant, que apel·la al misteri sobre l'origen de l'infaust cop fatídic… Carnestoltes, i res més; anem a riure una estona, de tot el que puguem, fins i tot del dolor dels altres. Anem a riure també de la mala educació ‘conscienciada' dels autors del reportatge, grans artistes de la denúncia disfressada d'imparcialitat. Perquè aquí tenim gent que es disfressa de ‘periodistes d'investigació', i tot el que fan és llegir el BOE en pijama. O anar a escoltar només aquells qui diguin el que ja pensem, no sigui cosa que ens desmuntin ‘la pel·lícula': policia assassina… És clar que sí! Hum.

Carnestoltes, sí… —sobretot abans, quan la dèria pel ‘políticament correcte' era menys accentuada— sempre es basava en això: ¿però com seguir provocant amb les disfresses, quan les mascarades amb capellans i monges fornicadors ja han deixat d'escandalitzar ningú? Doncs res més senzill que buscar d'altres nafres, i anar allà a fer una mica el pallasso. Res de més vell, i res de més sa.

Tanmateix, continuem amb el vell puritanisme. Hi ha un puritanisme polític d'esquerres i de dretes, que impedeix fer riota de l'ecologisme, de l'anarquisme, de les xorrades del món alternatiu, de les doules caníbals, dels que ara no creuen en les vacunes i erigeixen sants homeopàtics… Tot moment històric té els seus tabús, les seves coses santes i irracionalment pures i de les quals val més no parlar-ne, perquè t'arrisques a què et diguin de tot. Per res del món se us acudeixi fer ironia sobre els "moviments alternatius", els okupes i els anarquistes de gos i sabata foradada. O sobre les feministes, o sobre els imams. ¿Quan ens atrevirem a vestir-nos d'imans per carnestoltes? O a parodiar les irades noies de Femen, tan decoratives. Ui. Deixem-ho córrer.

La lògica boja del carnestoltes, però, només s'accentua durant aquests dies, perquè fet i fet sembla que alguns mai no acaben de treure's la màscara. L'última moda, en aquest corrent de pantomimes, és proclamar als quatre vents que ‘el procés s'ha acabat', que tot plegat va finir amb les votacions festives del 9N. Es tracta d'això, de posar-nos la disfressa de política esbravada, de soufflé rebaixat i mort, d'aposta fallida, peti qui peti. O de titllar a tothom de corrupte i de mafiós, la disfressa de Capone, sobre Pujol, Mas o qui sigui… I també de dissimular la força del moviment sobiranista, i la majoria parlamentària que hi ha al darrera: per carnestoltes, el sobiranisme s'ha de posar forçosament la disfressa federalista, s'ha de fer veure que les coses no són com són, així ens pensem que continuem portant la disfressa de periodistes seriosos. Al servei de la Constitució. No faltaria més!

O la disfressa dels Ciutadans, que ara s'emmascaren de Ciudadanos totals i mundials, no sigui cosa que a Espanya els titllin de massa catalans, a pesar de la seva animadversió bavosa contra qualsevol traça de catalanisme. L'engruna de catalanisme estètic que volien conservar —el català a la web— s'esfuma ara que volen conquerir Espanya. I el PP que ha rebut l'ordre d'apel·lar a ells com ‘Ciutadans', en català, perquè la simple paraula catalana ja és un estigma electoralment rendible a la resta d'Espanya. Això fa tant de fàstic que fins i tot de llegir-ho ja ens fan mal els ulls… En fi. Que no.

O la disfressa d'intel·lectuals… Els que ara han fet un CLAC i diuen que ens volen treure del nostre ‘provincianisme'; són els de sempre, els que signen contra el català —tot i guanyar diners amb novel·les traduïdes al català pels negres de la casa—, els que no volen ni a sentir a parlar de negociacions amb Rajoy per a cedir alguna cosa, per petita que sigui. Ara formen un altre conclave, després del fracàs de totes les seves maniobres anteriors. ¿Provincianisme? Buf.

Projecten el que són…: Si d'alguna cosa coixeja Barcelona és de l'obertura total i absoluta a totes les modes mundials; és una ciutat tan oberta que pot donar més la sensació de buit espiritual (de gran basar d'idees i estètiques i genialitats i poca-soltades, de gran carnestoltes inacabable) que no la contrària idea d'un tancament provincià. Ara aquests provincians que no s'assabenten de res volen anar a vendre Catalunya a la resta d'Espanya, a veure si aquí tornarien a regnar sobre alguna capelleta… La disfressa és colossal; i el test al cap de la seva disfressa també porta una flor, una flor de plàstic reciclat, fet a la Xina… Centre Lliure d'Art i Cultura. Olé. CLAC-CLAC: és el soroll de dues coses quan topen amb força. Catalunya i Espanya, per exemple. Clac clac clac. Un test que esclata sobre un cap, perdó, perdó. Perruques i rímel. Xorrades.

 
 

Comentaris