Sent ministre, José Montilla tenia molt clar que a l’Estatut li convenien un parell de clatellots constitucionals ben donats; ara, sent president de la Generalitat, sembla que veu les coses diferents -potser només ho sembla, però-. El paper que feia abans Montilla ara el fa la Carme Chacón. L’altre ministre del PSC prefereix expressar-se per mitjà del silenci administratiu: són estils diferents. El resultat és el mateix, però. I de fons hi ha aquesta ruboritzadora batalla de la pancarta, en la que es reclama unitat apel.lant a la llei de l’embut. Tot sentint certes declaracions a un li podria semblar que el PSC és el partit hegemònic a Catalunya i que Montilla és president gràcies a alguna majoria absoluta. En conseqüència, la seva autoritat per a determinar la capçalera d’una manifestació resulta inqüestionable. Fins i tot, algú al qui agafessin desprevingut, o potser borratxo, podria arribar a deduir que els 25 diputats del PSC a Madrid fan pressió a favor de la circumscripció per la que van ser triats. La realitat és ben bé una altra. La coneixem prou, i resultaria gairebé obscè detallar-la de nou. “Així que els socialistes catalans deixen l’Ebre enrere –explicava l’amic Marçal Sintes en aquesta mateixa plana- es transmuten en una mena de zombies al servei del PSOE, Zapatero i, en definitiva, d’Espanya”. Doncs, sí, noi.
Quin és l’origen d’aquesta insòlita docilitat? Es tracta d’una qüestió de caràcter ideològic o potser d’una altra cosa? Hi ha alguna altra variable que convingui tenir present. Segons la Viquipèdia, Carme Chacón Piqueras (Esplugues de Llobregat, 1971) és una política i professora universitària catalana, actual Ministra de Defensa d’Espanya. Política sí, sens dubte; i ministra, és clar; però ¿i això de “professora universitària”? Durant un temps va estar penjat en planes del PSC que aquesta senyora era doctora en dret, fantasia desmentida posteriorment. El fet que durant insignificant parèntesi hagués donat classes a la Universitat de Girona, la fa professora universitària? Bé, cadascú que pensi el que cregui més oportú. Quin és el veritable ofici –o benefici- de Carme Chacón? I el de Leire Pajín? I el de Pepiño Blanco? I el de Corbacho, i el de Montilla, i el del mateix Zapatero? Tenen, de debò, alternatives laborals més o menys raonables? Tenen alguna experiència laboral de veritat, algun contacte amb el món real, algun frec amb les coses que passen al carrer? Si els fessin fora del partit, de la seva estructura protectora, què farien, a què es dedicarien? Estic convençut que determinades actituds més o menys anòmales no són doncs el resultat d’una decisió política premeditada, sinó d’una qüestió relacionada amb circumstàncies personals que no tenen res a veure amb temes ideològics ni res per l’estil. Si tu no fas el que toca, al carrer… I tu què hi faràs, en aquell carrer que no has trepitjat mai, en aquell món misteriós i allunyat del calor marsupial del partit? Heus aquí la clau d’un enigma trivial. Resulta decebedor.
A la senyora Chacón no li dedicarem una marxa militar –massa previsible!- sinó una cançó del cantautor cubà Silvio Rodríguez, que segur que li agrada molt –i d’això es tracta-. Concretament, una cançó bellíssima que porta per títol “Esto no es una elegía”. Silvio Rodríguez s’ha guanyat la vida fent cançons protestes de contingut adulatori. I ara es pot preguntar el lector: com és possible fer una cançó protesta adulatòria? Traslladem la pregunta a l’altre context: com és possible està federat al PSOE i plantar cara a determinades decisions del PSOE? Quins grans misteris!
