Carles sense por… i la resta?

"Però hi persistirà i farà el pas que cal, sense por i en el moment decisiu? Aquí la clau de volta de tot plegat"

Fa cosa d'un any i mig, quan tot just feia uns pocs mesos que Carles Puigdemont havia començat a rodar com a president, un servidor de vostès va escriure un article, "Carles sense por", que apuntava al desacomplexament, la fermesa i l'autoconfiança que el nou cap de l'Executiu català projectava. I crec que hi ha persistit, com ens ho ha demostrat via entrevista a Le Figaro aquest dilluns mateix. Diu que "si el constitucional l'inhabilita, no n'acceptarà la decisió" i que "no renunciarem al referèndum, malgrat que el prohibeixi el TC". I això el mateix dia que la vicepresidenta del govern espanyol tornava a donar una mostra de la gran farsa i eslògan que va ser allò de l'"operación diálogo". Ha tornat a amenaçar, i punt. Però Puigdemont, a la seva. Això sí, amb un advertiment: "Una participació ridícula equivaldria a perdre el referèndum". I aquí hi jugarà molt la por dels altres.

 

La Brunete mediàtica de Madrid va fent la seva feina a l'estil de tota la vida. L'ex vicepresident de la Xunta de Galícia, Anxo Quintana, ens ho recordava diumenge via tuit: "Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba". Citava de Miguel de Unamuno, del 1907. Més d'un segle després, amb operacions "Catalunya", "(fals) diálogo" i mil i una barrabassades més per part de l'Estat, i amb operacions "intenta-ho de mil maneres" per la part catalana, de fons, seguim allà on érem. El món evoluciona però la manca de respecte de Madrid a allò que representa Catalunya es manté. Davant d'això, per fi les institucions han decidit fer un pas endavant per mirar de respondre a una ciutadania que ha parit una majoria al Parlament (massa justa, sí) i que s'ha mobilitzat al carrer (fins ara) de forma massiva i exemplar. Però hi persistirà i farà el pas que cal, sense por i en el moment decisiu? Aquí la clau de volta de tot plegat.

 

 

Sembla força estès que Puigdemont no tindrà por i enfilarà cap als compromisos contrets pel seu govern. Però, i la resta? No és cap secret que la ciutadania catalana (i la sobiranista en particular) té les seves peculiaritats, d'entre les quals destaca certa disfunció entre fets i paraules, a l'hora de la veritat. Serà un tomb en aquesta inèrcia un indicador clau per copsar que ha arribat el moment d'un tomb històric de majors dimensions? Sabrem superar la por a assolir allò que diem voler?

 

I els partits sobiranistes? A mi em preocupen molt, les misèries que segueixen descrivint la pugna soterrada però constant, diària i molt prosaica entre els tres partits que configuren l'actual majoria al Parlament. Quines pors els tenallen i els mantenen en la dialèctica partidista i petita de sempre? Sabran identificar-les i transcendir-ne per sumar en el moment clau? La resolució d'aquesta incògnita, junt amb la que implica el conjunt de la ciutadania, marcarà la diferència entre el ridícul que farà perdre o l'acció decidida que pot fer guanyar.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?