Tot just fa un any centenars d’estudiants ocupaven l’edifici històric de la Universitat de Barcelona en defensa del referèndum de l’1 d’octubre. La plataforma Universitats per la República organitzava i mobilitzava un jovent polititzat i reivindicatiu des de la transversalitat. Una lluita compartida davant els escorcolls en impremtes, la confiscació de paperetes, les detencions d’alts càrrecs del govern, l’intent d’assalt de la seu de la CUP i l’arribada al port de Barcelona dels que entonaven el “a por ellos”. Prou. Al carrer. Caputxinada per la democràcia. Màsters de dignitat, no dels comprats.
Recordo l’emoció de l’entrada massiva per la porta principal entonant un melòdic i uníson votarem. La força d’aquell jovent convençut de resistir. La impressió continua de paperetes i el repartiment de caretes de piolín. Aquell escenari improvisat on no paraven els parlaments arengats i els concerts. Les continues assemblees per organitzar-se, per decidir col·lectivament. Viure, conviure i estimar amb la consciència d’estar lluitant pel teu futur. Era un sense por massiu que es va estendre arreu. Els carrers estaven plens i eren seus, eren nostres.
Tothom recorda bombers, àvies i pagesos. Jo reivindico aquells estudiants que 10 dies abans del referèndum ens van dir que no es mourien, que defensarien els seus drets, que els guanyarien exercint-los. La lliçó de la nostra vida. Desobediència civil no violenta per un futur en llibertat i amb un vida que valgui la pena viure. Plantofada amb la mà oberta a aquells rectors que encara avui no veuen que les universitats són un espai de coneixement crític i reivindicatiu. I que si tenen professors, treballadors o estudiants exiliats, empresonats o encausats per la injustícia espanyola, caldria estar al seu costat i no de perfil.
El 20 de setembre passat va ser més la commemoració ploranera d’una efemèride que no pas un acte reivindicatiu. I això que fa un any, aquell dia, vam aprendre com guanyar. Perdoneu però algú ho havia de dir. Que no es repeteixi, que de dates senyalades en el calendari en tenim un munt i caldria deixar els laments i els murs amb paperets anònims sense destinatari concret. Missatge clar i català a qui vulgui escoltar-lo: o reivindiquem l’1 d’octubre des de l’esperit combatiu i guanyador que el va permetre o esperem temps millors. Travessa del desert un altre cop. Pax romana amb Madrid i a veure quantes alcaldies guanyem.
I si, els estudiants ho han entès, per això convoquen a una vaga estudiantil a tots els centres educatius el proper 1 d’octubre. Buidaran les aules per ser, un cop més, la punta de llança de la mobilització popular per generar una confrontació directa amb l’Estat i denunciar la vulneració de drets i la repressió que patim. Contrapoder imprescindible per pressionar també la retòrica dels despatxos d’aquí. Si cal guanyar la República, unes vambes i al carrer. Aquest és el primer pas, l’imprescindible i l’inevitable. La resta, si tenim memòria, sabem que amb l’Estat espanyol no funciona. Els drets no es demanen, es prenen.
