Tinc la sensació que allò que més molesta de les caputxes a alguns opinadors d’ordre dels partits és justament qui les porta. No per portar-les, sinó perquè aquells que les porten són els únics que mantenen la necessària tensió del conflicte polític i, a banda, són dels pocs que resten actius i mobilitzats trencant la vergonyosa normalitat de gestió autonòmica del govern de cohabitació, els cants de sirena d’un diàleg quimèric i les passejades triomfals de l’extrema-dreta pels nostres carrers. Criminalitzar-los és també ridiculitzar-los, enviar-los al corner del tauler polític. Tenim presos polítics i exiliats, alguns en vaga de fam, i hem fet de l’excepció normalitat.
Sapigueu que les policies, en plural i totes, graven les seves intervencions i utilitzen les imatges per identificar i inculpar als presents en qualsevol manifestació. Sí, la nostra policia també col·labora en la dinàmica repressiva forjada i perpetrada per l’Estat. És més, reprodueix el seu sistema d’ordre públic, contundent amb la dissidència política i els moviments socials i tou i condescendent amb el feixisme. Sumeu-hi uns mitjans de comunicació que ens estan venent que la protesta no pugui existir si no fem un cercle de llum o un llaç. No només és un dret que jutja el Tribunal Suprem, sinó que nosaltres l’estem ajudant a fer-ho.
A vegades, tapar-se la cara no és només necessari com a eina d’autodefensa, sinó que esdevé una acció política. Vegem-ho amb alguns exemples potser. Mocador de colors tapant el rostre, una de les frases més famoses del moviment zapatista és aquella que diu: Para que nos vieran, nos tapamos el rostro; para que nos nombraran, nos negamos el nombre. I d’ells en van aprendre els Tute Bianchi (bates blanques), un moviment antiglobalització, actiu entre 1994 i 2001, partidari de la desobediència civil, la renda de ciutadania i la conquesta de drets per a tots, escapant de la dinàmica conflicte-repressió-lluita contra la repressió. Vaja, en la que estem immersos nosaltres ara sense saber com mirar estratègicament més enllà. Més exemples. Parlem de la popular màscara de Guy Fawkes o de com individus anònims fan accions de forma coordinada tapant-se la cara amb ella. Us recomano V de Vendetta, amb aquell final apoteòsic on el poble decideix revoltar-se contra un règim feixista, tapant-se multitudinàriament la cara amb la famosa màscara. I resulta que guanya.
Tinc la sensació que el discurs criminalitzador al voltant de les caputxes és més estètic que ètic. I que no busca altra cosa que desmobilitzar la gent, per controlar-la, per dir que la via unilateral no és possible. Un cop més. Des de la transversalitat del moviment hem de saber mobilitzar-nos coordinadament, respectant la diferència. Que ningú ens faci quedar a casa sense dret a la protesta. Busquem la nostra caputxa, el nostre color o la nostra màscara, i tapem-nos si volem. Deixem d’anar contra nosaltres mateixos, que això és justament l’objectiu d’aquesta operació d’Estat. Només així, quan arribi el moment d’aturar-ho tot, ho podrem fer.
