El drama del nou finançament català ja te guió escrit. Aquesta novel•la per entregues i allargada fins l’extenuació, acaba amb un últim capítol on cap dels protagonistes tira coets. Però en canvi, tampoc hi haurà estripades de camises o suïcidis politics melodramàtics. La cosa pot anar així:
La data del 15 de juliol, l’última compromesa pel govern espanyol, un cop més es veu que només era una xifra indicativa perquè hores d’ara ja gairebé tothom dóna per fet que abans de les primeres setmanes d’agost, res de res. Admès doncs que l’acord arribarà enmig de la canícula, amb mig país estabornit per la calor i amb una escassa capacitat de reacció política, la clau són els termes que es pactin. En números el manual diu que hauria de superar els 3000 milions d’ euros ja oferts per Solbes però lluny dels 5000 que reclama CiU. Això permetria a socialistes, Esquerra i Iniciativa, beneir el pacte amb l’argument que és molt millor del que hi havia fins ara, casualment fruit dels acords PP-CiU.
A l’oposició li tocaria el paper de criticar-lo perquè es queda lluny del que estipula l’Estatut i perquè suposaria una nova renúncia davant Madrid. Res de nou sota el sol, res que no estigui escrit en els manuals. De passada el tripartit podria destapar el cava perquè hauria superat un nou episodi en la seva erràtica i incerta trajectòria de govern, un camí on per exemple, no és motiu de crisi que un dels membres de l’executiu voti en contra de la llei d’educació, la més important que aprovarà el govern en tota la legislatura. D’ això s’en diu tenir una mala salut de ferro o més barra que esquena.
Però com que aquí qui dies passa anys empeny, i del que es tracta és d’aguantar peti qui peti, ara és el moment de tancar files i creuar els dits perquè la nova corba del Dragon Khan que s’acosta, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, no faci descarrilar l’invent. El guió torna a dir que no, però a vegades la realitat és tossuda.
