Capitans, caporals i jutges

"Quan abandonen l'argument dels budells i opten per l'argumentari cerebral parlen de la llei. I ja hi ha una trentena d'intèrprets de la llei que diuen que fer la consulta és legal"

El debat principal sobre el Dret a Decidir de Catalunya és si el país pot fer una consulta que permeti saber l'opinió dels seus ciutadans. Hi ha un munt de persones, totes elles de reconeguda trajectòria democràtica, que s'entossudeixen a buscar pretextos per impedir que Catalunya parli a les urnes. Evidentment, malgrat la trajectòria i el prestigi d'aquests personatges, ningú dubta que estem davant d'actituds poc democràtiques. Un d'aquests personatges –i ho escric amb tristesa—és l'expresident del govern central i exlíder del PSOE, Felipe González.

Els que han sortit més als mitjans de comunicació són els polítics de torn que a favor o en contra de la consulta hi han anat dient la seva. Polítics mesetaris del govern, com el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García- Margallo, que fins i tot ha redactat un document distribuït a totes les ambaixades d'Espanya contra el Dret a Decidir de Catalunya, mentre la rèplica li venia des de la Generalitat amb un argumentari totalment contrari titulat Estrènyer llaços en llibertat on, entre altres arguments, afirma que la legitimitat de la Generalitat és anterior a la Constitució del 1978. També hi ha hagut dirigents europeus que s'han manifestat a favor de la consulta catalana (com el president dels liberals, Graham Watson) o líders espanyols reciclats a Europa (com el vicepresident de la Comissió Europea i comissari responsable de Competència, Joaquín Almúnia) que diu coses tan elegants com que si Catalunya s'emancipa d'Espanya quedarà exclòs de l'euro i no es podrà equiparar a Andorra, Montenegro o Kosovo, que no formen part de la Unió però tenen la divisa comunitària. Un gran criteri polític, econòmic i jurídic, si senyor! Els que mai han format part de la Unió poden tenir la moneda i els que s'emancipen d'un estat membre no; chapeau, Almúnia! Un gran criteri.

Però i els que interpreten les lleis què hi diuen? Fins ara han estat pocs els magistrats i els jutges que s'hi ha manifestat obertament. En tot el procés del Dret a Decidir hi ha dos fronts clars; el de voluntat política per acceptar, o no, que els pobles es poden manifestar lliurement i expressar les seves opinions i preferències, i que no hi ha res intocable; i el jurídic, és a dir, si amb les lleis actuals és possible tirar endavant un procés de consulta.

Aquesta setmana, una trentena de magistrats i jutges que treballen a Catalunya però que formen part d'un dels poders de l'Estat, s'han pronunciat a favor de la legalitat de la consulta. No són una trentena d'anònims. Són magistrats i jutges amb noms i cognoms que argumenten la viabilitat legal de la consulta "amb el marc constitucional actual, interpretat a la llum de la normativa internacional i dels principis i drets fonamentals que la inspiren". Que els jutges i magistrats parlin no és menor. L'argumentari polític dels contraris a la consulta és que és il·legal i que no hi cap a la Constitució. Ho adornen –això sí-- amb els advertiments que caurà el diluvi universal sobre Catalunya si es separa d'Espanya i que els catalans seran més pobres, més malalts, més baixos i més lletjos. Però quan abandonen l'argument dels budells i opten per l'argumentari cerebral parlen de la llei. Doncs bé, hi ha una trentena d'intèrprets de la llei que diuen que fer la consulta és legal.

Aquesta setmana, el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, demanava estabilitat perquè l'economia flueixi i l'empresariat pugui treballar. Ho deia, durant la presentació del llibre Capitans d'indústria. Explicats pels seus fills (Mobil Books), del company de columna d'El Singular, Francesc Canosa. L'estabilitat política que reclama Oliu és un valor, clar que sí; però l'estabilitat jurídica que projecten aquesta trentena de jutges i magistrats també.

 
 

Comentaris