Alguna cosa passa quan un presentador de televisió es refereix a La Calonge, en comptes de La Canonja. O bé diu Flics, en comptes de Flix, municipi de la Ribera d’Ebre el so final del qual sona igual que guix, no que tics. O bé quan algú que parla català oriental pronuncia Montblanc amb o i no pas amb u com correspondria. O quan hi ha qui afirma que va dinar molt bé a Tarragona quan, en realitat, va fer-ho a La Sénia o Arnes, tan lluny de Tarragona com Barcelona. O tan a prop, clar…. Cap allà baix, a la dimensió desconeguda, tot sembla igual. I allò que passa és que aquesta part del territori que hi ha al sud del Principat no acostuma a formar part de l’imaginari col·lectiu català, ni apareix amb normalitat als mitjans de comunicació, llevat de quan hi ha desgràcies. No és un fenomen exclusiu del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, només, perquè també afecta les comarques de Ponent, la Catalunya Nova, doncs. El poder polític, la puixança econòmica i el prestigi cultural, tot això s’associa, històricament, a la Catalunya Vella. Una simple ullada a la composició que han tingut i tenen els governs de la Generalitat, des de 1980 fins ara, en dona moltes pistes.
A més de la capital, Catalunya és Montserrat, la plana de Vic, l’Empordà, la Cerdanya, el Montseny, la Costa Brava, la sardana, el Turó de l’Home, el Puigmal i gairebé prou. De vegades fa l’efecte, fins i tot, que, per a alguns catalans, Catalunya s’acabi a Sitges. A tot estirar, aquests darrers anys s’hi han incorporat els castells i els calçots. Més val així…Hi ha una simplificació tan paorosa de la catalanitat referencial, reduïda a un àmbit limitat, a la qual costa molt d’imaginar també, com a elements propis de la catalanitat, amb categoria de simbòlics, el Montsec o el Montsant, els Ports o el Delta, la jota o la boira de Lleida. La Catalunya real no és només la del “nosaltres”, sinó també la del “naltros”, el “natros” o el “naltres”, per dir-ho d’alguna manera.
L’accident recent en una indústria petroleoquímica, que ja s’ha endut tres vides, fins ara, ha tornat a associar aquestes terres del Camp a un paisatge de conflicte, perill i amenaça. Aquesta indústria genera preocupació, sí, però, alhora, també molts llocs de treball, circumstància que ajuda a no considerar prou l’amenaça latent i l’accident possible amb els quals convivim cada dia, sense ni tan sols pensar-hi. Molts mitjans de comunicació i la mateixa universitat reben ajudes d’aquestes empreses, circumstància que dificulta una crítica més objectiva i una anàlisi més racional, sovint, del paisatge que ens envolta. Al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre tenim tota la indústria petroleoquímica i totes les nuclears de Catalunya. Tot això queda lluny, sentimentalment massa lluny, de la capital nacional i de més amunt i tot.
Ha estat una evidència que les mesures de seguretat, sobretot pel que fa a la comunicació amb la població resident, no ha funcionat de cap manera i les sirenes, a la pràctica, només funcionen en els simulacres, però no a l’hora de la veritat, que és quan més caldria. És lògic, doncs, que molta gent se senti no sols desinformada, sinó també desprotegida. I els barris més populars, sovint no gaire ben comunicats amb el centre de la ciutat, són precisament, els més propers físicament a les indústries en qüestió.
Tarragona és l’única capital de demarcació que no està comunicada amb tren de gran velocitat, a diferència de Lleida, Barcelona i Girona, amb estació al centre de cada ciutat. Com si això no fos prou, la darrera mesura de Renfe ha estat nefasta per al Camp. Han tret de Tarragona els euromeds que comuniquen amb València, han deixat sense estació pròpia una destinació turística de masses com Salou, han ampliat els espais buits, durant hores, sense cap comunicació amb tren per anar a Barcelona i han perjudicat també, enormement, les Terres de l’Ebre, infrautilitzant l’estació de l’Aldea i la connexió amb Tortosa, a banda de fer passar els trens de mercaderies pel centre de Tarragona, càrregues perilloses inclòses, en comptes de fer-ho per l’interior.
Ni a l’Ebre, ni al Camp, no ens resignem a perdre el tren, per més que tinguem ganes de perdre de vista Renfe, empresa exemplar en prestació de mal servei als usuaris. Sorprèn, en aquest sentit, la docilitat amb què l’administració municipal de les diferents ciutats s’ha avingut, acríticament, a una reforma ferroviària que tant perjudica tants municipis. I crida l’atenció, més encara, la incapacitat de les grans ciutats del Camp per superar ancestrals rivalitats de campanar i acordar una estratègia unitària per a la segona àrea metropolitana de Catalunya. És aquesta una estratègia tan necessària com urgent i no tindrem cap força fins que no en disposem. Com és que no tenim un transport ferroviari, tipus llançadora, per enllaçar Reus i Tarragona amb l’estació de l’AVE a La Secuita? Com pot ser que en comptes d’aprofitar els trams de via existents per posar en circulació un tramvia dels Ferrocarrils de la Generalitat, per unir les principals localitats de la regió, ja és comença a desballestar les vies l’endemà mateix de l’entrada en vigor de la nova reforma ferroviària?
Sé que hi haurà qui qualificarà aquest escrit de victimisme, però tant se val. Quan algú perd la vida, no hi ha victimisme, sinó víctimes. No ens podem recordar de santa Bàrbara, només quan trona. Ni intentar cercar solucions per als problemes quan aquests ja han fet danys irreparables, sinó que cal prevenir amb tota l’antelació possible les incidències possibles en el futur. El Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre hem de superar aquesta sensació permanent de deixadesa administrativa, de llunyania dels centres i circuits de poder reals, de perifèria de segona categoria. No ho farem si no comencem, des del nostre propi territori, a actuar regularment amb coherència, a exigir als nostres governants una atenció superior als nostres interessos i necessitats, de forma reivindicativa. Un país modern, endreçat, equilibrat, no pot oblidar cap part del seu territori, perquè, en aquest, també hi viuen persones. I ho fan tot l’any, no tan sols els caps de setmana o els dies d’estiu. No som terra de vacances, només. Som ciutats i pobles per a viure i ho volem continuar sent, amb dignitat i amb la qualitat de vida que ens pertoca. Ni més ni menys que els altres. Al cap i a la fi, gairebé tots venim de poble, nosaltres o els nostres pares o avis. És bo de tenir-ho present a l’hora de fer certes brometes urbanites, amb ben poca gràcia, per cert…
