Els independentistes van guanyar el referèndum del 27-S, si bé amb un marge insuficient per tirar pel dret, però van perdre les eleccions autonòmiques. El test del 27-S va demostrar, a més, que els partidaris del dret a l’autodeterminació arriben fins als 83 escons, ja que CSQP, malgrat que el grup parlamentari estigui dominat per Podem, diu ser partidari d’un referèndum pactat, i, per tant, no és descabellat afirmar que els seus 11 diputats podrien sumar-se, com es va poder comprovar el passat dia 13 d’octubre, als 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP per defensar el dret a decidir. Aquests 83 diputats “autodeterministes” superen de llarg els 52 escons que van obtenir els partits que ni tan sols són partidaris del dret a decidir —C’s (25), PSC (16) i PP (11)—, però no serveixen per donar suport a cap mesura unilateral, d’altra banda força inútil.
Així doncs, malgrat que els independentistes van guanyar el referèndum simbòlic i que els resultats globals permeten dir que en un referèndum de veritat potser fins i tot es podria arribar al 51% amb una participació tan alta com la que es va donar el 27-S, de cop hem quedat atrapats en la lògica autonòmica, com si no hagués passat res. La CUP ha fet una lectura restrictiva del que va passar i s’ha instal·lat en una posició que prima la ideologia a la política i, sobretot, prima la seva manera d’entendre el procés independentista, que passa per imposar ritmes, ruptures i persones. La mateixa nit electoral, la CUP va reconèixer que no podria promoure cap DUI i va renunciar-hi. Però llavors també va veure la llum i que podria fer política parlamentària clàssica si feia valer els seus 10 diputats davant els 62 de Junts pel Sí, que no havia arribat a la majoria absoluta i no podia tirar endavant el procés pactat entre CDC i ERC sense el seu concurs. I en això estem, immersos en una negociació autonomista.
En un vídeo que corre per la xarxa es pot veure la discussió més o menys amigable entre Anna Gabriel i un servidor després de la tertúlia L’Oracle. Si escolten bé el que s’hi diu, s’adonaran que la diputada Gabriel em rectifica quan jo parlo de les eleccions nacionals per anomenar-les regionals. Aquest és el quid de la qüestió. Si algú que diu ser independentista es creu que el marc jurídic és el que et dóna la condició, com si per ser català et calgués una llei que ho digués, llavors qualsevol cosa és possible. Em va semblar entendre que per a la diputada Gabriel les darreres eleccions no eren tan excepcionals com ho havien estat per a mi i per a la gran majoria de la gent amb la qual parlo, fins i tot votants de la CUP. Però l’aparell de la CUP no ho entén d’aquesta manera. Entre ells i la gent com jo ens separa, precisament, la percepció sobre en quin moment vivim. La paradoxa és que la majoria creiem que som en el procés constituent que ells deien defensar mentre que la CUP ha retornat a la lògica de la Catalunya autònoma, on cal decidir qui mana. Són dues filosofies diferents que no tenen cap punt de trobada, ni tan sols la independència, que la CUP subordina al canvi revolucionari, perquè l’estat del benestar, l’orientació progressista de les polítiques socials a Catalunya són molt més sòlides i justes del que els crítics esbomben. La diputada electe Anna Gabriel ha après massa ràpid, potser perquè fa anys i panys que es dedica a la política, que si els de Junts pel Sí no negocien amb ells, els vots per tirar endavant el procés sobiranista els hauran d’anar a buscar a una altra banda, i això pot ser complicat.
En el vídeo que acabo d’esmentar, servidor diu que està disposat a anar a unes noves eleccions el mes de març vinent, quan s’hagi constatat que és difícil arribar a un acord sobre el què, el com i el qui. Sobretot perquè estic convençut que no es podrà acordar el perquè. Vull dir, per què estem fent tot això. La lògica de la CUP no lliga gens ni mica amb la lògica de Junts pel Sí. Són opcions paral·leles, perquè responen a lògiques molt diferents. La CUP no vol governar, per estètica o perquè no en sap, però tampoc no vol que els altres governin, perquè els imposa condicions que són absurdes si no ets tu qui les ha de gestionar. No és important qui sigui el president, diu la CUP, però després resulta que l’únic que no pot ser president és Artur Mas, l’únic cap de govern imputat per raons polítiques i que és l’opció del grup majoritari, que deu voler que fracassi. Cal desobeir i fer-ho al Parlament, però els de la CUP no volen estar a la mesa, els membres de la qual seran els primers a rebre si l’estat considera que les declaracions que s’aprovin al Parlament sobrepassen la llei. El PP ja s’ha encarregat de fer les “reformes” necessàries perquè això passi.
La CUP va fer alcaldessa de Barcelona Ada Colau sense negociacions ni res de res. Va votar-la amb aquella fórmula folklòrica que els agrada tant (cada regidor fent una cosa) sense exigir res a canvi. L’excusa per actuar així és que l’elecció de Colau ja estava assegurada amb els vots del PSC i ERC. D’acord. Ara, per contra, els que diuen que són els representants dels antisistema han convertit la política catalana en un mercat de Calaf que no entén ningú. La gran majoria de la gent, la que va guanyar el referèndum, vol que s’avanci cap a la independència i que ho fem units amb el president Mas de timoner. La cúpula de la CUP, en canvi, fa apagades informatives i es refugia en la lamentació que se senten atacats per totes les forces del mal, a les quals tinc el dubtós honor de pertànyer, per amagar un dogmatisme de base: només l’esquerra revolucionària pot portar la independència a aquest país. Aquest error ja el van cometre uns altres i van haver de córrer per esmenar-se. De gent d’esquerres i progressista n’hi ha més fora que dins els partits.
