No fa gaires dies que s’inicià, amb un acte solemne al Palau de la Generalitat, la celebració de l’Any Batllori, en el centenari del seu naixement. Com a amic i com a admirador seu, em resulta un plaer i una satisfactòria obligació contribuir modestament a la tasca de fer reviure alguna de les seves abundoses aportacions a la cultura d’aquest país.
Qui és, però, Miquel Batllori (1909- 2003). Doncs és una impressionant i polièdrica personalitat cultural amb què ens ha obsequiat la Catalunya del segle XX. Catedràtic d’Història Moderna a la Pontifícia Universitat de Roma i membre del buró del Comitè Internacional de Ciències Històriques, avui és universalment reconegut com una autoritat indiscutible en la historiografia contemporània. El seu intens afany es transformà en la publicació de desenes de llibres i centenars d’articles d’erudició històrica. Val a recordar la seva amplíssima curiositat intel•lectual, que es concreta en l’abordatge de la vida i obra de diversos eximis catalans: Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Bernat Metge, Ramon de Penyafort, Joan Lluís Vives, Jaume Balmes. I, a més, l’estudi en profunditat de la família valenciana dels Borja, amb dos papes i un sant (Francesc de Borja).
L’objectiu, però, d’aquest breu article llançat a la xarxa és glossar alguna de les idees recollides en la lectura de Records de quasi un segle, que són una mena de Memòries, dictades a les historiadores Cristina Gatell i Glòria Soler. Només en destacaré dos punts, que trasllueixen la perspicàcia i l’agudesa de la tasca intel•lectual de Batllori.
Primer, la dualitat, de vegades mal digerida, entre tradició i innovació, que –diu ell– “es podria exemplificar en Torras i Bages, per al qual la característica de Catalunya era el seny, i tot allò que no era assenyat, no era català. Per tant, Ramon Llull, com que era un foll, no era un català autèntic, i menys encara Arnau de Vilanova, que a més de foll era quasi herètic. Aquí tenim un clar exemple d’error de perspectiva, el d’una història tradicional en el pitjor sentit de la paraula, el d’una història més idealista que ideològica. És el cas a la inversa dels que només veuen la història de Catalunya com la història de les revolucions, i només la rauxa com la característica de Catalunya”.
I, en segon lloc, l’original visió de futur que Batllori apunta, des de l’òptica d’historiador de la cultura. “Crec que la cultura del segle XXI, i també de tot el mil•lenni tercer, es configurarà a través d’una intercomunicació de les cultures. Evidentment, s’haurà de continuar la investigació; però, mentre que aquesta es limitarà a uns punts concrets, l’interès cultural s’ampliarà a camps cada cop més extensos”.
Com sembla evident, és tan suggestiva aquesta pinzellada de prospectiva universal, com la seva introspecció sobre el caràcter basculant, entre seny i rauxa, de la vida catalana. Són els dos pols –el de la catalanitat i el de la universalitat– els que desencadenen la tasca intel•lectual d’aquest català universal. En això, acomplia allò que el seu amic, Gregorio Marañón, afirmava: que només quan una persona ha anat fins al fons de la seva pròpia llengua i de la seva pròpia cultura, que és el més distintiu del seu esperit, comença a ser veritablement universal.
