Cap a una crisi d'Estat?

"Aquesta cascada de pèssimes dades poc a poc va instal•lant una imatge de descontrol de l'Estat, de creixent descomposició"

ETA hi és, però no hi és, segons la perspectiva d'Interior o dels partits bascos (excepte el PP). Una gran part de l'opinió pública es qüestiona el paper del Rei segons les darreres enquestes aparegudes a El Mundo. Els comentaristes es van acarnissar en la recepció reial el dia de la Pasqua Militar amb la debilitat física del Monarca i la seva inseguretat manifesta al llarg del discurs. Urkullu suggereix si el model d'Estat no seria de major adaptabilitat a l'actual realitat espanyola la fórmula de la República, en lloc de la Corona. Catalunya, versió Artur Mas i Oriol Junqueras, aspira a la independència al marge dels condicionants de la Constitució i de la llei. La crisi va camí de descompondre el sistema assistencial de l'Estat i sotmetre'l al dictat d'un constant dèficit pressupostari i d'un Deute insostenible… La corrupció de la classe política, de governants, partits i sindicats aclapara a diari amb l'aparició de noves dades escandaloses… Seguim?

Aquesta cascada de pèssimes dades poc a poc va instal·lant una imatge de descontrol de l'Estat, de creixent descomposició. Cadascú la mesurarà segons la seva sensibilitat, la seva percepció intel·lectiva o la seva emocionalitat. Però, certament, l'Estat comença a manifestar símptomes de mala salut o de clara malaltia. A les institucions se'ls ha perdut el respecte fins a tal extrem que el Congrés dels Diputats s'ha convertit en una perenne temptació que el Ministeri de l'Interior ha de controlar coercitivament, inclòs amb temptatives de noves lleis d'una duresa exagerada. En conclusió, un Estat que no és capaç de resoldre els problemes dels ciutadans, que no es justifica a si mateix per la seva eficiència, és un Estat en qüestió o simplement va camí del seu purgatori. L'Estat, lluny de ser un designi diví –que això finí amb l'Estat Absolutista al segle XVIII- és una convenció de ciutadans per protegir-se i defendre's; quin sentit, doncs, tindrà un Estat que en la seva forma desajusta els termes d'aquesta convenció ciutadana? Per si alguna cosa li mancava a aquest Estat va arribar Urdangarín i les seves conseqüències. "Un calvari", com va argüí el cap de la Casa Real recentment.

Amb tot, aquest gran problema incipient té, o pot tenir, altres elements causals que no l'estricta responsabilitat de la Corona i els personatges que composen la Família Reial: un país desgovernat, o mal governat, per aquells que reuneixen la responsabilitat de fer-ho, i els seus atributs constitucionals i democràtics, deslliga tota una dinàmica inercial que acaba debilitant greument el pla superior de l'Estat. La dinàmica del desgast pot anar de baix a dalt, o viceversa. En el cas que ens ocupa, ambdues dinàmiques coactuen simultàniament. Quasi sincronitzadament. Les conseqüències derivades de l'inacció del cap del Govern no afecten finalment al cap de l'Estat, que ni pot ni ha de governar, però al qui fàcilment la societat pot atribuir-li les últimes responsabilitats que no li confereix la Constitució. El Rei reina, però no governa. Ara bé, Rajoy no governa, però potser "reini", doncs, certament, no s'entén el seu absentisme, la seva passivitat, la seva inapetència, el seu tancredisme apoteòsic, infinitament més britànic que ibèric. On ens vol conduir? Potser a un diàleg sense diàleg? A lo millor al podrimener dels Reis a l'Escorial? A una autogestió del conflicte? A una radicalització dels catalans que sí existeixen, encara que ell no els vulgui veure?

El conflicte existeix quan les variables del mateix es donen, li agradi o no al governant. Des de l'absentisme és improbable governar o gestionar unes tensions, o tendències creixents que existeixen i estan, per més que es pretengui ignorar-les. La inapetència genera una responsabilitat cap amunt; i així ho veu el poble, encara que no sigui cert. El pecat d'omissió és determinant en política: a la llarga gravíssim en les seves conseqüències. Aquest laissez faire, laissez passer no conjuga de cap manera ni amb els pobles d'Espanya, ni amb la tauromàquia. Al final, Don Tancredo cau víctima de les astes del toro… La història, que serveix de model per a no repetir-la (lliçó d'Ortega y Gasset, i d'altres), mostra abundants episodis en el passat hispànic que podrien il•luminar el camí del futur, si la tossuderia rajoniana persisteix en la seva actitud. Revisis allò que va ocórrer a les eleccions municipals de 1931; quines conseqüències van portar els fets d'octubre de 1934 a Catalunya; en què va quedar la ineptitud del Govern del responsable, Portela Valladares, un altre governant de tarannà similar al d'avui, i què va dir d'ell Azaña. De poc va servir a la República la intel·ligència –i la covardia- d'un home tant intel·ligent com ell. Els fets el van superar, i la IIª República va perir a partir de 1936. Fets i no paraules!

 
 

Comentaris