Començo la meva col·laboració estival en aquest mitjà que m’ha brindat l’oportunitat de dirigir-me als seus digníssims lectors, confessant que de cap manera m’imaginava que la meva estrenada estaria marcada per un dels fets que més ha trasbalsat el catalanisme, des de 1975. Creia, sincerament, que a la meva singular columna en el canicular mes d’August hi podria fer, com em va suggerir l’apreciat director Lluís Bou, pinzellades històriques relligades amb l’actualitat política immediata. Tenia fins i tot al cap una sèrie més o menys embastada. En el primer article volia justificar una idea que fa molt de temps que rumio: Que l’actual sobiranisme majoritari és procés històric que no comença ni amb la Diada del 2012 ni amb la Sentència de l’Estatut, sinó que té unes arrels més fondes que han anat sedimentant un nou paradigma polític, que a l’hora ha capgirat totalment el recorregut que tradicionalment s’havia marcat. Mal moment per retrotreure’ns al passat quan el polític català més important dels darrers 50 anys està marcat per una confessió on reconeix la vergonyant evasió fiscal de la fortuna familiar. Com he escrit en un altre lloc, amb aquesta carta inculpatòria Pujol ho ha perdut tot, fins allò pel que lluitava darrerament: la posteritat.
Però, aquest fet, conegut la tarda de la diada de Sant Jaume, no només ha tingut una repercussió terrible sobre el propi President, sinó que el país viu des de fa una setmana en un estat certament convuls. Molt s’ha discutit sobre l’existència o no dels caràcters col·lectius –a Catalunya tenim una llarga tradició que va d’Eugeni d’Ors a Ferrater Mora, passant per Vicens Vives– i tota teoria que pretengui descriure comportaments comuns als pobles fent-ne regla general, ens l’hem de mirar amb una distància suficient per no esgarrar-la. En tot cas, no és exagerat convenir que l’inesperat capvespre de Jordi Pujol s’ha convertit en un cop dur per l’estat anímic del país. Totes les converses en què un pot parar l’orella giren a l’entorn de l’assumpte, tothom qui més qui menys se’n fa una opinió, i molts són els qui, admiradors o enemics del patriarca catalanista, la viuen amb una barreja estranya de sentiments, dominats pel nostre tarannà meridional, amarat de sentimentalisme, tendent a la mesquinesa i l’exageració que caracteritza –i ja estic fent teoria!– als catalans. Si haguéssim de llistar-los diríem que els sentiments que molts catalans experimenten davant l’assumpte Pujol poden anar de la desil·lusió a l’excitació, del dolor a la ràbia, de la pena a la vergonya, de la decepció a la ira, de la fatalitat a la indignació. Aquests també són alguns dels meus sentiments, certament. I aquesta no sembla que sigui la millor imatge de l’estat anímic d’un poble que hom voldria aconseguir.
Vindran temps per la fredor i l’anàlisi, temps per tal que els qui en saben ens ho expliquin amb la distància suficient, però ara mateix, a l’espera de les conseqüències a llarg termini i el judici sever del temps i la història, no podem ignorar que, com dèiem a l’inici, aquest és el cop més dur que ha patit el catalanisme des de la represa democràtica. Un cop eminentment anímic. I és que l’estat d’ànim de Catalunya no es troba amb la calma i la fredor –que no la frescor– que hom podria esperar d’un període estival necessari abans d’un trimestre decisiu. Políticament, Catalunya no se’n pot anar de vacances i cap a l’11 de Setembre reprendre, poc a poc i amb dolcesa, el curs polític. Com l’any passat, la Diada suposa la prova de foc de la mobilització de l’independentisme. Un moviment que no ha reculat en cap moment, ni davant les amenaces estatals ni davant les quimeres dels adlàters de la tercera via. Però, és que el 9 de novembre hi ha convocada una consulta sobre la independència, que tothom s’atreveix a aventurar que no és farà, però ningú és capaç de pronosticar com es substituirà. Però, a més, tenim un curs polític marcat per unes eleccions municipals per a les quals tothom vetlla les armes. I, entretant i persistentment, una crisi econòmica i social de primer ordre que, lluny de minvar, no fa sinó carregar els neulers de la inquietud dels catalans.
Desil·lusió, dolor, pena, decepció, fatalitat, excitació, ràbia, vergonya, ira o indignació, els estats de l’ànim català d’ençà del proppassat 25 de juliol, ¿són els millors per manifestar públicament i fermament la voluntat col·lectiva de votar sobre la independència de Catalunya, aconseguir trobar la manera inapel·lable de votar de manera directa o indirecta i, alhora, mantenir i engruixir la constant majoria social que ha fet possible aquest decisiu moment de la història del país que n’hem dit el procés, al capdavall, per construir un nou país?
Potser fóra més útil que l’estiu servís perquè l’ànim col·lectiu s’armés d’il·lusió, temprança, alegria, fe, coneixement, calma, serenitat, orgull, noblesa i esperança. Paraules que potser els poden semblar grandiloqüents per la temporada en què som, però que figuren al diccionari i tenen una definició prou precisa. Com en la doctrina, haurem d’oposar una “virtut” a cada “pecat”, un estat positiu davant de cada estat negatiu, i encarar un temps confús amb un estat d’ànim renovat. Sinó, els pitjor pronòstics, que sempre ens els construïm nosaltres mateixos, es poden acomplir i veurem caure més d’un carro pel pedregar. Aquesta serà la voluntat d’aquesta columna, mirar de recuperar, gràcies al passat, un estat d’ànim constructiu per un present que pugui mirar al futur. Pel bé de tots, pel bé de cadascun de nosaltres.
