Més enllà dels resultats sobre la intenció de vot en les pròximes eleccions autonòmiques, per altra part prou reveladors de la voluntat de canvi que hi ha avui a Catalunya i el descens dels partits que donen suport a l’actual coalició governant, ahir l’enquesta de La Vanguardia revelava un altre fenomen de gran abast. Per primera vegada en aquesta mena de sondejos, els partidaris de la independència de Catalunya són majoria. Certament, l’enquesta, realitzada entre el 12 i el 14 de juliol amb un univers de 1.000 entrevistes i un interval de confiança del 95,5%, reflecteix que el 47% dels entrevistats és partidari de la independència i el 36% es manifesta en contra. En una enquesta feta el mes de maig passat, els percentatges eren al revés: un 41% era contrari a la independència i un 37% hi estava a favor. Si això és així, si aquesta modificació dels percentatges no és merament conjuntural sinó que reflecteix un canvi de tendència més profund (cosa que altres enquestes ja fa temps que anunciaven), què és el que està passant?
D’entrada cal reconèixer, com de fet ja fa el director de l’enquesta, Julián Santamanría, que si bé és possible que el deteriorament del clima polític estimuli la magnitud del malestar català i, per tant, que la possibilitat d’anar cap a la independència esdevingui real, amb això no n’hi ha prou per entendre què passa. La mar de fons és molt més forta del que sembla. La combinació dels efectes de la crisi econòmica, que han posat de manifest la debilitat de l’administració autonòmica per fer-hi front, amb la crisi política oberta amb la sentència del TC contra l’Estatut pot ajudar a explicar el perquè de l’augment dels partidaris de la independència. A poc a poc, la gent va prenent posicions per resoldre d’una vegada les tèrboles i complicades relacions entre Catalunya i Espanya. L’enquesta apuntava que el 68% dels entrevistats rebutgen la sentència del TC, però un 76% creu que la manifestació del 10-J no aconseguirà de modificar les relacions entre el govern espanyol i Catalunya. Aquest fatalisme de la gent amb relació a les possibilitats de modificar les coses amb Espanya, aquest esgotament de la via del diàleg i la pedagogia, és el que ha fet créixer el sobiranisme. L’autogovern ja no és tan sols una aspiració identitària, és, també, un reclam d’eficiència, sobretot quan s’ha comprovat que els polítics espanyols han portat l’economia espanyola al límit de la fallida. La deriva espanyola ens arrossega cap a l’abisme i a Catalunya cada vegada hi ha més persones que s’adonen dels riscos d’estar enganxats a Espanya. És que sinó costa d’entendre per què tres de cada deu ciutadans que se senten tan espanyols com catalans donarien suport a la secessió en el cas que es plantegés.
A La Vanguardia d’ahir també hi havia un interessantíssim article de Manel Pérez, Empresarios divididos, que explicava les discussions entre els membres del Cercle d’Economia sobre si l’entitat havia d’adherir-se o no a la manifestació del 10-J. Salvador Alemany, president d’Abertis i del Cercle, va plantejar-ho amb el suport d’un vicepresident, Artur Carulla, president d’Agroalimen, i Josep Ramoneda, l’etern director del CCCB. S’hi van oposar un altre vicepresident, el catedràtic d’ecoconomia Antón Costas; el president d’Agbar, Àngel Simon, i Teresa García-Milà, catedràtica de la UPF. Finalment, no van arribar a un acord, a pesar que el Cercle d’Economia va néixer, ja fa més de cinquanta anys, amb una clara voluntat política. Però Alemany va anar a la manifestació, on també es va poder veure una munió d’empresaris, diguem-ne clàssics, com Joan Rosell, de Foment del Treball; Miquel Valls, de la Cambra de Barcelona; Antoni Abad, de Cecot; Josep González, de Pimec o Eusebi Cima, de Fepyme. Però al passeig de Gràcia també van donar-se cita altres empresaris, com ara els integrants de FemCat o del Cercle Català de Negocis, clarament compromesos amb el sobiranisme, o bé la munió de nous capitans d’indústria agrupats en l’activa Federació d’Associacions de Joves Empresaris i Emprenedors de Catalunya (FAJEEC). Els temps estan canviant, oi?, perquè en altres èpoques això no passava. Si Francesc-Marc Álvaro ha escrit, amb raó, que la ruptura del PSC seria un símptoma evident que la independència és a tocar, em sembla que també és molt significatiu que el sobiranisme avança quan hi ha mostres aquí i allà d’un canvi d’actitud entre aquella gent que abans s’hi mostrava indiferent. Per temor o per indiferència. L’enquesta de La Vanguardia reflecteix allò que es va poder veure al carrer el 10-J. Ara caldrà esperar a veure si es consolida. De moment, el que seria una bona notícia és que la política catalana deixés de jugar al pòquer del tacticisme. Som a les portes de la segona transició? Crec que sí.
