Canvis de camisa polítics

"He trobat a faltar disposar i gaudir d'un líder de ferro com Arzalluz"

Portem en els darrers temps un seguit de canvis de camisa polítics que no deixen de sorprendre a propis i estranys en aquest art tan particular i peculiar que és la política a casa nostra. Aquests canvis, alguns d'ells sobtats i poc endreçats, lluny d'aparentar un justificable canvi de posicionament ideològic o de partit, semblen indicar un mer oportunisme de promoció o manteniment laboral. No cal dir que en una majoria de casos els protagonistes, diguin el que diguin els partits implicats que no pas encausats, en ben poc dignifiquen la pràctica política i, clarament, generen i aconsegueixen un desprestigi i recel i, aquí rau el problema, cap al conjunt de la classe política.

Amb això i amb tantes altres coses aquesta corrupció de les idees perjudica especialment als partits sobiranistes atès que són ells, tal i com li ha passat a la Convergència de Pujol i Mas, els que han de predicar amb un exemple més íntegre i convincent. L'unionisme es pot permetre un grau de maniobra molt més ampli atès que el seu discurs més conservador i continuista –mantenir-nos dins l'Estat- permet acceptar amb més comoditat l'existència de draps bruts, clavegueres i corrupteles a la nostra societat. No debades, l'aversió al risc en forma de canvi institucional és un element que activen quan es tracta de frenar l'anhel emancipador català. El discurs regeneracionista hauria de ser el sobiranista i massa sovint els propis partits sobiranistes cauen en actituds i actuacions poc edificants copiant un model brut i corromput com l'espanyol. I llavors molt gent, raonablement, es pregunta per què hem de canviar si tot o, quasi bé tot, seguirà igual?

 

He escrit en repetides ocasions que sense decència no hi haurà independència. I això té a veure amb la corrupció econòmica però també amb la pitjor de les corrupcions que és la de les idees. Saber que un polític, cas de Millo, avui defensa Espanya perquè es qui li ha pagat molt generosament el sou quan podria haver estat en el bàndol oposat si hagués continuat a CiU o hagués fet el pas a ERC, palesa que els mecanismes de fitxatge i controls polítics funcionen de forma molt deficient. En el sobiranisme els recents casos d'Alamany, Nuet o Talegón, a més d'algunes de les adquisicions de Junts X Catalunya o de personalitats de l'entorn socialista cap Esquerra, que quatre dies mal comptats renegaven de la independència –recordin l'exbatllesa de Roses, potser poden provocar un cert rèdit electoral, cosa que d'entrada i sortida no tinc clar, però en ben poc, de nou, dignifiquen l'art de la política, entesa aquesta com l'instrument en majúscula per procurar canvis socials beneficiosos per la ciutadania. Que Corbacho marxi a C's, renegant de tota una vida socialista que no l'ha pas tractat com un indigent denota que és d'aquells homes, estil Santi Vila o Josep Piqué, que no tenen consciència de tenir ni pàtria, ni pare i menys encara patró. Al capdamunt, l'exbatlle de l'Hospitalet, expresident de la diputació de Barcelona, exministre i exdiputat estatal i autonòmic, estripa contra tot el que flairi "nacionalista català" quan si preguntem per la Ciutat de la Justícia i algunes línies de metro no tenia massa problemes d'entendre`s amb significats polítics nacionalistes. Però, en fi, la pela, per alguns disfressada d'interès general, deu ser sempre la pela.

Si algú creu que aquestes decisions aportaran allò que des de les esquerres ha passat per anomenar-se l'ampliació de la base, els aconsello que esperin ben asseguts i amb moltes infusions de til·la per no caure en l'abús del tranquil·litzant químic. Amb això i amb tantes altres coses qui cal examinar és  la figura i l'exemple de l'inefable Xabier Arzalluz, ara ja dissortadament traspassat. El líder de facto del PNB durant més de dues dècades sempre recordava la frase de "conversos a la cola" per referir-se a aquests sobtats canvis de trajectòria o de camisa política que experimentaven semblants personatges mestres camaleònics. Jo, que volen que els digui, en aquest període anomenat procés no he trobat a faltar a cap líder català modern i més veient el que ara ja sabem de les declaracions simbòliques, les espantades, els egos i els majors, herois per un dia i per error,  delerosos d'engarjolar a tot un govern, el seu govern. I amb aquests confiàvem! Jo, a qui he trobat a faltar és disposar i gaudir d'un líder de ferro com Arzalluz, lluitador contra vent i marea, de gran recurs retòric i dialèctic i, sense mostrar pretensions excessivament intel·lectuals, d'una categoria cultural que ja voldria el millor, o menys dolent, dels nostres. Allà on sigui el descregut Arazalluz compta amb el meu respecte, homenatge i admiració. Eskerrik asko Xabier. Gora guta gutarrak!

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?