Any nou i problemes vells. El PSC tornarà a ensopegar dimecres vinent amb un entrebanc que, aquest cop, podia haver superat amb extraordinària facilitat. La iniciativa per demanar al Congrés les competències per convocar un referèndum a través de l’article 150.2 de la Constitució provoca calfreds als escons socialistes després que Pere Navarro ha anunciat el no de la seva formació. La preocupació és tal que fins i tot els crítics havien assenyalat una senzilla porta de sortida a través de l’abstenció. Un altre cop, però, el PSC haurà d’escoltar els grinyols d’incomoditat que provoca trobar-se de la mà de PP i Ciutadans en contra no ja d’un pronunciament sobiranista sinó senzillament de sol·licitar al Congrés la cessió d’una competència per fer possible el dret a decidir.
Els arguments de Pere Navarro per explicar la seva negativa a una abstenció semblen tan insubstancials com va acabar resultant la pomposa proclamació solemne que va protagonitzar en el seu primer discurs davant la Cambra catalana anunciant que el PSC s’abstindria en totes les votacions sobre el procés sobiranista. I d’això fa poc més d’un any…
L’estratègia del PSC es basa en intentar tallar la sagnia de vots més propers al PSOE que fugen cap a Ciutadans i PP per considerar massa tèbia la resposta dels socialistes catalans davant el procés sobiranistes. Navarro sembla no voler adonar-se que el PSC té també fuites en altres direccions, cap a ICV-EUiA –que està driblant amb molta intel·ligència els diferents sensibilitats internes sobre aquest tema-, cap a ERC, fins i tot cap a CiU.
Els canvis d’humor de Navarro en aquests procés, la seva inquietud per guanyar-se els aplaudiments del PSOE, els calfreds davant el sobiranisme, les –inevitables- simpaties amb el dret a decidir, els trencaments de la disciplina de vot… no fan més que desconcertar el tradicional votant del PSC. Com una mena de Candy Crush polític on els alineaments de diferents gustos de llaminadures desencadenen descontrolades corredisses de votants en totes direccions.
Allò que va situar el PSC com un dels dos grans partits de Catalunya no va ser precisament aquesta mena d’alineaments, sinó la recerca de grans consensos en moments clau, la transversalitat i una alçada de mires política que ara mateix es troba a faltar, especialment quan la tensió és tan gratuïta com la que hauran de patir aquest dimecres els diputats socialistes.
