Cañas y barro

Si mirem l'ideari de Ciudadanos veuran que tenen prohibit riure. Mai riuen. Diuen que el darrer militant que va riure per sota el nas el van deportar a Vladivostok. Podria ser. La ciutat russa és capital d'allò que va dir Joan Sales: "Els comunistes tenen l'humor en quarantena". Ciudadanos són rostres de Guerra freda permanent. Sempre a un dit de pitjar el botó nuclear. Aquella tensió d'arc amb fletxa. A vegades tens ganes de clonar a Tortell Poltrona i que els faci de motxilla com un Mimosín suavitzant de rialles. Però clar, potser, Tortell Poltrona també acabaria amb una depressió de cavall a Vladivostok.

Hi ha una Catalunya que no riu. Ho vam poder veure aquesta setmana al Parlament. S'ha parlat de crispació, picabaralla, tangana, bronca, teatre.... Però jo diria que el que van fer Ciudadanos i el PP és una altra cosa. Van escenificar el gènere espanyol per excel•lència: la tragèdia. Quan el diputat de Ciudadanos Jordi Cañas munta el sarau que va muntar i tots junts amb el PP marxen de l'hemicicle és perquè volen deixar clar que no estan de broma, que aquí no es pot riure, ni ser feliç, que això és Cañas y barro. Sí, la novel•la del valencià Vicente Blasco Ibáñez que és una catàstrofe de família recelosa, rivalitats de navalla, amors malaltissos i final d'assassinat i suïcidi. Espanya és gènere tragèdia, "la maté porqué era mía", "me lo comí porqué tenia hambre", "te toco los huevos porque me da la gana". Avís de tragèdia al Parlament. Torna la tragèdia perquè això és Espanya. A València ni a les Balears ja ningú riu. Tot és una tragèdia. El PP va ofegar València als arrossars. Canyes i fang. I ara a per Mallorca. Més canyes i fang. Avís per a Catalunya.

Si hi ha un costumisme espanyol de genètica tràgica, aquí som de costumisme humorístic. És allò de "pobrets i alegrets". De la nostra tragèdia n'hem fabricat sempre humor. A uns els hi surt el crim i a nosaltres el xistu, la facècia, l'acudit, la ruqueria, la comèdia per passar l'estona. Tragèdia i comèdia. Ho va ensenyar bé Woody Allen a Melinda&Melinda: com una mateixa història pot ser una tragèdia o una comèdia. Tu esculls.

Perquè quan parlem del dret a decidir crec que també hem de decidir això: si volem ser un país de tragèdia o de comèdia. Quin país vol ser tràgic, ressentit, mentider, pler d'odi, de mala educació... Sí, de mala educació, d'aquest terrorisme social que practiquen. Quin país ho vol? Jo no vull un futur així pels meus gats. Divideix la tragèdia, no pas la comèdia. Per això avís de tragèdia, perquè ens volen tràgics. Ara que riem, que hem perdut la por, volen atiar la tragèdia. Canyes i fang de l'Ebre a Portbou. Com en tots els moments claus de la nostra història la dalla de la tragèdia es fa anar des de casa estant. No riguis. No vulguis. No sentis. No siguis feliç. No. Per què? Perquè no. Mori la intel•ligència. Mori tot a les canyes i fang.

Hi ha una educació del no i una educació del sí. Hi ha una pedagogia dels problemes i una de les solucions. I això ja no té a veure amb Catalunya i Espanya, això té a veure amb la Declaració dels Drets Humans. Es diuen Ciutadans i no ho són. Es diuen Populars i tampoc ho són. Es diuen i ens diuen que no som el que som. Ens diuen que no podem fer res. Ens diuen que no podem riure. Sempre ens diuen. Això sí és una tragèdia, gens silenciosa, molt sorollosa: aquí i a Vladivostok.



 
 

Comentaris