La canalla som els adults

"Sota l'aparença d'una societat integradora, generosa, atenta i caritativa seguim amagant una visió de menyspreu cap als nens"

Si busqueu "canalla" al diccionari veureu que la paraula té tres accepcions. La segona és "mainada" que està just entre "gent dolenta i menyspreable" i "home capaç de cometre actes reprobables". Si busqueu "mainada" trobareu que, efectivament, es refereix a "conjunt de criatures" però també a "agrupació de gent armada". Seguim amb l'experiment. La paraula "patuleia" es refereix a un grup de nens i, també, a un "grup de persones de classe baixa o vagabunds". Un últim intent per consolidar el meu argument: "brivalla" es refereix a un "grup de nois", sí, però la primera accepció és, literalment, "xusma".

Recordo perfectament el meu avi comentant-me aquest fet fa molts anys. Precisament quan jo era un vailet. M'explicava com la societat ha menyspreat sistemàticament els nens durant la seva història. Individus que s'han d'alimentar, que no són productius, que es comporten anàrquicament i que són capaços de desendreçar l'aparent ordre que té la nostra civilització. Éssers que, precisament perquè ens necessiten, han estat maltractats i ignorats des de sempre. Com si fossin objectes molestos. No cal ser un hàbil historiador per adonar-se'n. Cal, només, tirar de diccionari i veure que les paraules amb les quals ens referim als nens són sinònims de vagabunds, milícies irregulars, xusma o gent menyspreable. Literalment. Evidentment qualsevol lector occidental actual mirarà aquesta introducció amb cert escepticisme. Sí, d'acord, així ha estat i així ha quedat reflectit en el vocabulari que ens ha llegat una societat més insensible que la nostra. Però, pensaran, avui en dia els nens són els reis. Viuen molt bé. Tenen de tot. No treballen en fàbriques tèxtils ni carreguen carbó. Són marquesos amb totes les comoditats d'occident. En certa manera és cert. No és una afirmació absurda.

Ara bé, la crisi del coronavius i el confinament obligatori ha il·luminat una realitat que restava oculta sota l'ombra de la confortable vida material que donem als nostres fills. Tenen de tot. És cert. I no treballen fins que són majors d'edat. És cert. Però al primer símptoma de problemes la nostra immaculada societat del benestar no dubta ni un segon a arraconar-los com si fossin objectes. No ens ha tremolat la mà ni un instant quan els hem aïllat dels familiars, de l'escola, dels amics, de les classes de futbol o violí. Sense qüestionar-nos-ho, els hem tancat convertint-los en presoners quan, de fet, ni tan sols eren un grup vulnerable. Nosaltres sí que ho érem! Els adults i els vells però, malgrat que els nens estaven relativament protegits, els hem fet pagar la pena d'aïllament més gran. Ningú com ells ha viscut el confinament.

Ho expressava perfectament l'escriptor i pediatra Carlos González al seu article "No en mi nombre" quan deia: "El meu nét, i altres com ell, que no corren cap risc amb el virus, estan tancats sense judici i no poden sortir ni un minut. Jo, i altres com jo, que sí que som un grup de risc, podem sortir diverses vegades al dia (...) He acceptada la infàmia, he trigat més d'un mes en donar-me compte que això era immoral". Sota l'aparença d'una societat integradora, generosa, atenta i caritativa seguim amagant una visió de menyspreu cap als nens. A vegades és una mirada que es fa evident quan llegim algun papanates criticant que hi hagi nens als restaurants, a les platges o al carrer. Però en les ocasions més inquietants aquest menyspreu és més sibil·lí. No explota sota l'aparença d'un troll que detesta la mainada sinó que fermenta lentament en l'entorn dels nens. Assumim que, en realitat, no són persones en el sentit complet. Que s'adapten a tot. Que s'ho empassen tot i, per tant, cometem l'error de no entendre la profunda petja que deixa en els vailets tot allò que viuen amb nosaltres i per culpa nostra. En el fons la majoria de pares no hem entès què implica per ells aquest aïllament. Buidar d'amics, de familiars, de mestres, de companys uns éssers tan sociables com ells. Sociables, per cert, per pura necessitat.

 

Hi ha una pel·lícula que sempre em ve al cap quan penso en la importància d'allò que fem amb els nens. Es diu "Das weiße Band" (La cinta blanca) i explica l'entorn cultural i social d'uns nanos alemanys a principis del segle XX. Uns nanos, per cert, que vint anys després (quan siguin adults) esdevindran la base del nazisme. La societat en la que es desenvolupen aquells nens (l'actitud dels pares, el comportament dels mestres, les discussions polítiques dels adults...) els preparen per convertir-se en perfectes nazis uns anys després. Evidentment és un conte moral però el subtext és aplicable a qualsevol societat humana i a la relació que tenim amb la canalla. Aquests petits que ens molesten en els restaurants, a les platges i al carrer són els petits que, en el futur, decidiran com es dirigeix el país i el món. No són objectes malgrat que els haguem aparcat tres mesos sense compassió. No són robots malgrat que els estem educant a base de vídeos i conferències virtuals un parell d'hores al dia. No són insensibles malgrat suportin estoicament les nostres esbroncades i la nostra mala lluna. Són persones i cada cop estic més convençut que són persones en el seu moment de major perfecció. És quan som nens que som més generosos i sensibles. Més alegres i curiosos. És quan som nens que vivim la vida sense prejudicis ni rancúnia. Però els adults seguim menyspreant els nens, insultant-los i veient-los com persones incompletes. Hi ha una cita de Jesús que expresa aquesta idea. És de Marc 10:15: "...qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas." Encara és revolucionària ara una frase que, en resum, ens diu que els adults no som nens millorats, sinó que els nens són adults que encara no han perdut tot allò que ens fa bons, generosos, alegres i curiosos.

 

Comentaris