Diumenge aniré a votar. Ho faré perquè ho considero gairebé una obligació. Un acte de respecte per tots els que, abans que jo nasqués, van lluitar perquè avui pugui posar un sobre en una urna i decidir el que crec que és millor pel futur. Votaré sabent que el meu vot, lamentablement, decidirà ben poc al Parlament Europeu. Sabent que tal com està muntada la Unió Europea, el que teòricament és el poder legislatiu no té ni iniciativa legislativa. Votaré conscient que els que manen són els països i uns més els altres. Però posaré el meu vot en urna perquè sóc d’aquells romàntics que pensa que la política encara pot canviar les coses i es pot fer “des de dins”.
Que quedi clar que si voto aquest diumenge no és perquè m’hagi convençut ningú aquests dies. Les campanyes mai m’han convençut de res perquè es desenvolupen amb una estètica i amb una metodologia pròpia d’altres segles. A qui li importa la “tradicionals enganxada de cartells”? Com a periodista m’ha tocat cobrir unes quantes campanyes electorals. He anat a actes i mítings de tots els partits de convocatòries electorals diferents. Si hi ha alguna cosa que s’assembli, parlis del color que parlis, és la inutilitat de la majoria d’aquest actes. Als mítings, als pocs que hi va gent, només hi assisteixen els membres del partit. Gent afí que moltes vegades tenen càrrecs dins els mateixos partits o que esperen/aspren a tenir-ne. El teòric públic són ells mateixos. Endogàmia amb bona cara. I, això sí, sempre hi ha els soferts periodistes posant el micròfon esperant que el polític critiqui als rivals i doni la culpa de tot a l’herència dels altres (si governa) o al govern (si és oposició). Llavors el periodista, satisfet perquè ja té teca, fa un tuit (la immediatesa és crucial) mentre plega els trastos i va a la redacció a escriure com el polític X s’ha queixat del que ha dit/fet el polític Y. Publica la notícia ràpid (té més actes com aquell i no té temps) i tots contents. Jo he arribat a anar a actes de campanya on ni tan sols hi va la claca habitual del partit. Dos o tres polítics fent el discurset davant de dos periodistes amb cara de pòquer i, au, feina feta. Un granet de sorra més a la infoxicació.
A tot això suma-li els blocs electorals… Una estúpida imposició dels partits que presuposa que la gent és idiota i que els professionals de la informació no són de fiar. No per escoltar la carismàtica veu d’en Javi López més vegades i durant més estona l’acabaré votant i menys encara en un moment on els grups que més simpatia desperten són els “no tradicionals”. L’auge de la CUP i Ciutadans en són dos exemples un a cada costat.
Em sap greu no tenir la solució. No sé com fer que les campanyes siguin més interessants. No sé com la gent pot interessar-se més en els programes electorals i menys en l’intercanvi insuls d’improperis. Ara bé, suposo que tenir una llei electoral nova adaptada al segle XXI hi pot ajudar. I en el cas de la Unió Europea segur que visualitzar que el meu vot serveix d’alguna cosa faria augmentar la participació. Això i tenir circumscripcions més petites que apropin els candidats a la ciutadania. Com que cap d’aquestes coses estan passant preparem-nos per una alta abstenció i un augment de l’euroescepticisme.
