En política hi ha diferents arenes de combat i una de les més importants, no pas l’única, és imposar el seu llenguatge per damunt dels intents dels seus adversaris. El motiu és senzill d’entendre: veure i fer veure el món des d’una perspectiva concreta, i favorable.
Si baixem aquesta idea desde la teoria i la posem en pràctica ens trobem, en el cas de Catalunya, amb dos actors principals (un per càrrec i l’altre per capacitat de mobilització) que han iniciat un nou capítol, tot i que desconec si conscientment o no.
El president de la Generalitat, Quim Torra, i aquest col·lectiu / moviment de Tsunami Democràtic han començat a escriure les primeres línies d’aquesta pàgina amb una idea molt clara i altament positiva: seure i parlar.
Amb una idea tan bàsica l’independentisme té opcions reals de recuperar terreny perdut i tornar a marcar el relat. Per quins motius? Esbossem-los.
Incorpora un valor positiu que equilibra o contrarresta els aldarulls dels darrers dies.
Reforça la imatge de poble pacífic, negociador i pactista que tradicionalment ha tingut Catalunya. La gent es pot sentir molt més còmode en aquest terreny i incrementar el suport popular a la idea de l’Spain: sit and talk.
Manté actiu el motor de la reivindicació i les ganes, i necessitat, de mobilització de l’independentisme, o com a mínim d’una part.
L’eslògan és tan senzill i la idea i la imatge que es transmeten són tan clares, que el missatge es pot estendre de manera exponencial. Espanya, seu i parla. Spain: sit and talk. No obstant, com qualsevol campanya de comunicació política, aquest missatge s’ha de repetir constantment.
Quina és la imatge dels contraris del Spain: sit and talk? Els que volen reforçar la idea del “a por ellos” i que a l’independentisme ni aigua. És el missatge de sempre que convenç als convençuts. Però si ha canviat l’escenari no haurien de modificar l’argumentari?
Sí, ho haurien de fer, però els partits estan en precampanya pel 10N i segueixen amb el protocol bàsic de la propaganda: focalització i personalització de l’enemic (Quim Torra i Carles Puigdemont), adopció d’un únic símbol (unitat d’Espanya i la seva bandera), exageració i desfiguració dels fets per elevar a categoria fets únics o aïllats, vulgarització perquè el missatge sigui entès per tothom i limitació del número de missatges i repetició constant perquè la idea qualli.
Si l’unionisme vol recuperar el domini del relat està obligat a fer canvis.
El president de la Generalitat no pot anar més enllà de les vies protocolàries o institucionals, però el Tsunami sí. Té les mans lliures per crear accions que facin triomfar la campanya.
No sé quina persona ha pensat l’Spain: sit and talk, però estratègicament el considero un gran encert. És una campanya de comunicació amb un enorme potencial, a diferència de l’erroni “L’autodeterminació no és delicte“.
