Aquesta setmana s’han estomacat per Twitter. Camats diu que el punt comú hauria de ser ‘no donaré mai suport a Convergència’ i Calvet li respon que avui la política, a Catalunya, ha de ser una mica més generosa i una mica més complexa. I les simplificacions, afegeixo l’obvietat, ens fan simples.
Perquè més enllà dels cinc eurodiputats que han volat alegrement per la incapacitat de bastir una llista cívica comuna hi ha la sensació que algú tremola al si de la magnífica foto del 12 de desembre, quan Convergència, Unió, Esquerra, Iniciativa, EUiA i les CUP van fer públic el seu compromís amb el referèndum d’independència del 9 de novembre.
Les CUP hi continuen participant amb la tranquil·litat d’apostar per la consulta, sí o sí, mentre observen encantats com els fitxatges d’ERC els obren cada vegada més espai per córrer a l’esquerra nacional.
Iniciativa va tenir una entrada esplèndida. De fet, Herrera va ser l’únic que va aprofitar la roda de premsa a Palau aquell matí de desembre per fer un míting en què convidava el votant socialista desencantat a la casa ecosocialista. Però el temps ha demostrat que els socialistes orfes prefereixen ERC com a partit d’acollida mentre Iniciativa es mou en la incomoditat de diluir-se en un Parlament on ERC i les CUP són més efectius marcant el seu perfil social i nacional.
ERC fa números i fa partit. Superada l’aposta de Junqueras de redirigir el partit sense l’escissió històrica pertinent ara entreveuen l’oportunitat de situar-se com a primera força política en uns comicis. El cost nacional és alt però ho justifiquen dient que prou han patit anant a missa i repicant campanes (donant suport al Govern i essent cap de l’oposició).
I Convergència es mira la foto per mirar de recordar que potser no estan sols. Malgrat que estan sols governant, estan sols gestionant un pressupost impossible que el govern espanyol aprima cada mes i encaren sols uns comicis europeus els resultats dels quals seran llegits en clau nacional, estatal i internacional.
És una visió catastròfica? No gens. El procés que vivim -no és cap tòpic- l’ha impulsat una majoria de la societat catalana i per això el lidera un president, Artur Mas, que ho ha sabut entendre i que en un any i mig ha passat de reclamar el pacte fiscal a proposar data i pregunta per al referèndum d’independència.
Cada formació política pot fer les càbales i excusar-se com pugui a l’hora de prendre les decisions polítiques que li sembli i que són, segur, del tot legítimes. Però si algú vol baixar del tren val més que s’aparti de la via perquè la locomotora està en marxa i no té cap intenció d’aturar-se.
Tinguem clar, però, que si el que hi podem guanyar és immens, ho és en la mateixa mesura el que podem perdre. Per això ens cal repetir com si fos un mantra, i si us vaga fer cas, les paraules del poeta Vicent Andrés i Estellés ‘No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.’
