L’independentisme, és a dir, ERC i el PDECAT, va votar a favor de la moció de censura a Mariano Rajoy i amb el seu gest va propiciar que el socialista Pedro Sánchez arribés a la Moncloa. De fet, Sánchez és el primer que arriba a la presidència del govern central sense haver guanyat unes eleccions i sense ser diputat. L’independentisme només podia donar suport a la caiguda del líder del PP encara que això representés elevar Sánchez a la màxima magistratura democràtica de l’Estat.
Ho va definir molt bé Joan Tardà (ERC): “Diem sí a Sánchez perquè diem no a Rajoy”. S’hauria entès una abstenció independentista a la moció contra el PP? Evidentment que no. La crítica hauria estat servida: “ERC i PDECAT impedeixen la caiguda de Rajoy”. Tothom se’ls hauria tirat a sobre. El vot afirmatiu a la moció té dos avantatges i un inconvenient. Primer avantatge: es llança un missatge al món que l’independentisme fa caure Rajoy; que anar contra Catalunya, com va dir Carles Campuzano (PDECAT), passa factura. Segon avantatge: s’eviten eleccions a curt termini i s’impedeix una més que segura victòria d’Albert Rivera (C’s) i tot el que això comportaria per Catalunya. L’inconvenient: votant a favor de la censura a Rajoy, es votava a favor de Sánchez.
El líder del PSOE, l’actual president del govern central, ha dedicat al president de la Generalitat, Quim Torra, uns insults que mai va pronunciar Rajoy. Li ha dit “el Le Pen català”, “xenòfob”, “racista”… ho ha dit i, per evitar mals entesos, ho ha repetit. Sánchez és qui ha donat el seu suport imprescindible al 155. I la que serà la seva vicepresidenta, Carmen Calvo (la que el va negociar amb els populars) és l’autora de frases com: “Torra és un xenòfob, ultranacionalista i fonamentalista i antidemòcrata”. I el que serà el seu ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, el que es manifestava al costat de Societat Civil Catalana, és qui va parlar de desinfectar Catalunya. O Margarita Robles que definia el president Torra de “sectari” i al president Puigdemont de “tirà”… Els inconvenients són l’hemeroteca i el pensament que hi ha darrera d’aquestes afirmacions.
Però la política és la que ha de aconseguir que es puguin jutjar fets. Meritxell Batet, ministre d’Administracions Públiques, ha dit que hi haurà un diàleg sincer entre Sánchez i Torra. Es pot ser escèptic però cal donar el benefici del dubte. Només cal recordar que una de les cessions de més contingut polítics que hi ha hagut de l’Estat cap a Catalunya el va protagonitzar José Maria Aznar amb els Mossos de trànsit. Clar que en aquell moment Aznar necessitava el suport de Pujol per poder fer govern i ara la situació és diferent.
Està clar que si Pedro Sánchez manté una política de vol gallinaci i solament busca l’aplaudiment fàcil de PP i Ciutadans continuarà la croada de Rajoy contra Catalunya i el procés. Però si aspira a fer del Felipe González del 1982, si aspira a recuperar la imatge perduda d’Espanya a nivell internacional amb Catalunya haurà de fer gestos.
Continua sent el moment de l’astúcia, l’habilitat, la calma, la disciplina i la fermesa. Continua sent el moment de les no desqualificacions i de no deixar-se portar pels impulsos. Continua sent hora de guanyar la batalla de l’opinió pública internacional i mantenir un moviment pacífic i cívic que és capaç de reivindicar que vol decidir el seu futur. Ara és el moment de reconstruir l’administració de la Generalitat i de recuperar tots els instruments perduts durant els mesos d’aplicació del 155. De recuperar les polítiques socials boicotejades des de Madrid i de fer política a favor de la implantació de més empreses internacionals que generin més llocs de treball.
I amb un nou govern a Espanya que en l’eix ideològic és diferent al PP però en l’eix nacional i de llibertats s’hi assembla molt caldrà intentar trobar els punts que poden servir per estovar la situació. I, segurament, això hauria de passar per analitzar què han fet amb Catalunya, quina ha estat l’actitud vers Catalunya, quan han governat els socialistes o quan ho han fet els populars. Sense prejudicis; sense enganyar-se amb els imaginaris heretats d’uns anys on semblava que l’americana de pana era el bé comú i la camisa i corbata el mal. Sobretot, perquè aquells que anaven amb americana de pana ara vesteixen camisa i corbata, i estan instal·lats en consells d’administració…
Com tot, el més important serà no deixar-se portar pels prejudicis i valorar i jutjar els fets i no les paraules o les intencions.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l’exili per permetre que els catalans votessin: President, Carles Puigdemont; Vicepresident, Oriol Junqueras; l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell; les conselleres i els consellers, Jordi Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez.
