La disputa (no gaire) soterrada entre JxCat i ERC per la presidència de la Generalitat amenaça amb ser un dels episodis més patètics de la política catalana de tots els temps. El context és dramàtic, amb un cap de llista a l’exili, assetjat per la diplomàcia espanyola i el CNI, i l’altre tancat a una presó de la messeta castellana des de fa dos mesos. Ambdues llistes estan farcides de gent en les mateixes circumstàncies, inclosa Carme Forcadell, l’encara presidenta del Parlament. Però res d’això no ha impedit que es reprengui la vella -vellíssima- rivalitat entre els republicans i els últims hereus de l’antiga Convergència.
No hi va haver llista unitària i, per tant, una negociació que hauria d’haver estat preelectoral s’ha convertit en una obligació postelectoral (val la pena que llegiu aquest reportatge d’Aleix Salvans), amb el temps molt acotat i la necessitat imperiosa de recompondre l’autogovern de Catalunya el més aviat possible, si és que l’Estat ho permet. Això, tenint en compte que els tribunals han obert una causa general contra l’independentisme que tot indica que té la intenció d’arrasar els quadres dirigents dels tres partits que conformen la majoria al Parlament. Hi ha una gran desconfiança, moltes dificultats i moltíssima pressa. Tot alhora.
Però el fet és que han d”arribar a un acord ràpid i eficaç. Els votants els ho exigiran sense excuses. I no només això, tant JxCat com ERC tenen l’obligació de començar a preparar llistes conjuntes de cara a les eleccions municipals de 2019 per evitar que els candidats més votats als ajuntaments més importants -amb l’immens avantatge que això suposa- siguin els unionistes. En definitiva, hi ha massa feina com per enredar-se en martingales de partit. Aquesta vegada, no.
