Cal retornar la centralitat política a la llengua catalana

"La supervivència de la llengua catalana és una qüestió de temps i, per tant, tota oportunitat perduda per guanyar noves posicions, implica la pèrdua d’un terreny difícil de recuperar"

És una paradoxa inexcusable que, situant-nos al període històric de màxima acumulació de forces al voltant de la lluita per la República Catalana i, consegüentment, de màxim apogeu de la consciència nacional, s’hagi arraconat la defensa de la llengua catalana al programa dels partits independentistes. Si bé el problema no és tant de retrocés programàtic, com de manca d’avenços que, al capdavall, és el mateix pel que fa a la llengua, ja que cada dia que passa sense fer un nou pas endavant és, a la pràctica, un nou pas enrere. La supervivència de la llengua catalana és en bona mesura una qüestió de temps i, per tant, tota oportunitat perduda per guanyar noves posicions, implica la pèrdua d’un terreny difícil de recuperar.

Els partits espanyolistes han sabut practicar una clau de judo contra l’independentisme: aprofitant la seva força, han fet que s’entrebanqui amb el seu propi impuls, a l’hora de defensar la llengua catalana. Com ho han fet? Doncs construint el relat funest i socialment destructiu de la falsa persecució del castellà i de la segregació etnicista (per raons d’origen, de cultura, de llengua...) de la identitat nacional dels catalans i catalanes. En altres paraules, han volgut identificar l’independentisme exclusivament amb la població catalanoparlant i d’origen autòcton. Tant és així que han situat la llengua –com l’ase dels cops– al centre de la discussió política, però en un sentit oposat al de la seva defensa, posant damunt la taula el trencament de consensos tan arrelats com la immersió lingüística o l’espai de comunicació pública en català. 

En aquest sentit, però, la resposta del camp independentista ha estat completament negligent. En comptes d’aprofitar la pròpia embranzida per escombrar aquest fals relat, invertint els recursos disponibles per contrastar-lo i superar-lo, amb nous avenços a favor de la llengua catalana (recordem que la millor defensa és un bon atac), s’ha mantingut una posició entre esmunyedissa i a la defensiva, demostrant una gran feblesa que fa palès un cert acomplexament propi d’una mentalitat colonial; és a dir, s’ha mirat d’esquivar el debat sobre la llengua al marc del procés d’emancipació nacional, fins al punt de mantenir-hi pràcticament al marge un dels arguments històrics de l’independentisme: quant a l’avenç que suposaria en matèria lingüística, la consecució d’una República Catalana independent. 

Així, de la mateixa manera que podem reconèixer que sí que s’ha treballat un vincle sòlid entre els drets socials i democràtics amb les aspiracions republicanes, reflectint-se per exemple en les “lleis socials” suspeses pel TC i que foren incorporades al programa del moviment popular que va fer possible l’1 d’octubre, podem afirmar rotundament que això no ha succeït amb la llengua catalana. És més, durant la legislatura més compromesa de la història recent en relació amb la lluita nacional, com tampoc en l’actual, no podem apreciar cap mesura ni avenç significatiu en la direcció d’emprendre una política lingüística desacomplexada i sobirana; és a dir, que estableixin unes bases sòlides per a la plena normalització lingüística, d’acord amb els reptes actuals i del futur més immediat. 

Pel contrari, la resposta dels partits independentistes ha consistit en entaular una partida de ping-pong amb l’espanyolisme, eminentment retòrica i, a tot estirar, defensant el marc actual com a baluard, però ignorant-ne les mancances evidents: com el fet que la tan infranquejable immersió lingüística en prou feines s’aplica realment al conjunt dels centres educatius país; o bé que el tan valuós espai comunicatiu català és en realitat un petit oasi cada cop més aïllat del món audiovisual contemporani. Així mateix, s’han canalitzat més esforços –especialment per part d’ERC, amb això de voler “eixamplar la base”– a voler convèncer l’opinió pública que també hi ha castellanoparlants independentistes i que de fet molts no tenen “8 cognoms catalans” (què m’explicaran a mi), que no pas en reblar i dotar de nou contingut el consens històric al voltant del català com a eina de cohesió social, d’acollida i de trobada pel conjunt de la societat catalana. I és que, senyores i senyors, no era al ping-pong al que havíem de jugar, sinó als escacs.

Arribats a aquest punt, ens toca tornar a recordar que la llengua catalana no és una peça de museu ni un patrimoni arqueològic que calgui preservar del desgast del temps. La llengua és la matèria primera de la consciència col·lectiva del nostre poble i de totes les seves expressions materials que, a través del treball i de la transformació del nostre entorn, han produït al llarg de la història les manifestacions culturals i el conjunt de les formes de vida de la nostra nació. Defensar la llengua és defensar una dimensió i una expressió concreta de la consciència de tot un poble, tant del seu present i futur, com de tota l’acumulació històrica d’experiències humanes que ens configuren com a tal, a dia d’avui. 

 

El dret a viure plenament en català no és altra cosa, doncs, que un dels drets socials més fonamentals, inseparable de qualsevol anhel de justícia i llibertat i, per això, no és casualitat que hagi estat sempre el mitjà d’expressió històric de totes les lluites obreres, veïnals, estudiantils, i populars en general, que s’han articulat arreu del nostre país. No podem oblidar que fou en aquells barris metropolitans que acolliren bona part de la immigració castellanoparlant, on s’adoptà la defensa de la llengua catalana com un element inseparable de la lluita pels drets socials, sota la vella consigna vigent de som un sol poble. En un moment en què al nostre país hi conviuen unes 300 llengües diferents, aquest lema pren més sentit que mai. 

Tampoc podem ignorar que, de la deixadesa lingüística de l’independentisme, una altra conseqüència molt evident ha estat un abandonament encara més pronunciat de la defensa del conjunt de la realitat nacional (i lingüística) dels Països Catalans. Tenint sempre present la idiosincràsia històrica de cada territori, els diferents nivells de consciència i les condicions d’ocupació en què es troben sotmesos –ja sigui sota les urpes de l’Estat espanyol o de l’Estat francès–, el que resulta inconcebible és que des del territori de la nació on el moviment independentista té més força, s’ignori i no es destinin tots els recursos necessaris per contribuir en l’emancipació nacional i en la defensa de la llengua que compartim amb els nostres germans i compatriotes de Catalunya Nord, Eivissa, Formentera, Mallorca, Menorca, la Franja de Ponent i el País Valencià. Sobre la Vall d’Aran i la llengua occitana, per cert, podem dir-ne exactament el mateix.  

 

 

Comentaris