Des de Decidim havíem emplaçat a pensar i debatre, a la jornada de formació que vam fer el passat dissabte dia 14 de setembre al saló de plens de l’Ajuntament de Bellreguard, com enfortir, a partir de les sinergies entre les diferents sensibilitats, moviments i organitzacions socials, un espai de progrés al País Valencià basat en l’increment de la capacitat crítica, autoorganitzativa i mobilitzadora del conjunt de la societat valenciana.
El plantejament era ambiciós però tant des de les ponències com des de les intervencions de les diverses persones que hi van participar, es va donar complida resposta a les preguntes amb enriquidores aportacions. Per la meua part, en tant que coordinador de Decidim, vaig aprofundir en la intervenció que vaig fer el passat mes d’agost a la Universitat Catalana d’Estiu, i que fou publicada en aquest diari, i vaig continuar amb la següent aportació:
“Crec que hi ha un ventall de temes que tothom, o almenys la majoria, compartim però que no sempre els tenim en compte a l’hora de projectar les intervencions de les nostres entitats a la societat, i això ens afebleix col·lectivament.”
La primera d’elles és un fet històric avalat pels coneixements que hui tenim des de la historiografia acadèmica. El País Valencià no és ni ha sigut mai una simple regió espanyola sinó el fruit d’una assimilació forçada a principis del segle XVIII, una anomalia històrica de dimensions gegantines. Aquest fet, com veurem, té una importantíssima repercussió hui en dia.
Al nostre país, la Guerra de Successió entre potències europees entre 1701 i 1715 (a conseqüència de la qual vam perdre els nostres Furs) va tindre característiques de guerra civil i la vam perdre com a poble valencià. Destacaré tres conseqüències de gran abast que formen part del que podem anomenar la nostra anomalia nacional: la definitiva escissió nacional, cultural, lingüística, a més del model social entre l’oligarquia i el poble; la imposició, més prussiana que jacobina, del model castellà i protoespanyol (centralista, militaritzat i reaccionari); i la impossibilitat de poder modular a casa nostra el capitalisme com a sistema econòmic aleshores emergent i avui dominant en l’àmbit mundial. Com que el capitalisme espanyol és sobretot extractiu, la nostra economia sempre ha sigut dissenyada des de l’estat i els capitals que l’instrumentalitzen com a territori d’on obtenir transvasaments de rendes.
La segona qüestió és que, com a constatació d’aquesta escissió nacional, Joan Fuster va reiterar el que segurament serà el seu aforisme més conegut: «El País Valencià serà d’esquerres o no serà». No és una qüestió menor, perquè d’aquesta conclusió cal extraure una praxi política: les classes dominants que operen a casa nostra mai no han estat i segurament mai estaran interessades en el redreçament nacional i social del nostre país. Això vol dir no emplaçar-les? No, vol dir que hem de tindre consciència que els emplaçaments han de tindre una funció social legitimadora i pedagògica cap a la ciutadania però que en cap cas hauríem de condicionar la nostra activitat a l’espera d’hipotètics moviments nacionalment centrats per banda d’aquestes classes socials.
Hui aquesta dicotomia s’està expressant, sobretot, en el conflicte pel finançament, i només en una part del problema. Ja està assumit que la Generalitat valenciana està infrafinançada (1.400 milions anuals de dèficit). Comença a fer-se palés el problema del deute (47.000 milions) i de la seua amortització (hi destinem el 25% dels pressupostos de la Generalitat), però encara no ha emergit amb la força necessària ni el problema global de l’espoli (entre el 2,3 i el 6,4% del PIB en funció del mètode d’anàlisi) i menys encara el seu correlat polític: el País Valencià rebem per part de l’Estat tractament de colònia.
Un tractament colonial en tant que, amb el corpus jurídic que ens constreny (Constitució Espanyola, Estatut d’Autonomia i la interpretació centralitzadora del Tribunal Constitucional), ens impossibilita una gestió veritablement autònoma dels nostres recursos. I, sense recursos, la política no deixa de ser una pantomima, una funció de titelles. Ben pagades, això sí, però titelles a la fi, impossibilitades per a fer canvis d’importància.
Però hi ha una altra qüestió on també rebem un tracte colonial. És en les formes corruptes emprades com a forma de mantenir la fidelitat a l’Estat de les classes dominants que operen al nostre territori. La burgesia valenciana ha restat en silenci durant segles davant l’espoli, perquè elles sí que participaven de la part alíquota en el repartiment de l’excedent social. I hi participaven sumant a les seues dinàmiques d’explotació social una permanent dinàmica de corrupció de la qual els últims 20 anys de governs autonòmics del PP n’han sigut el més recent exponent.
Ara que les formes més grolleres d’aquesta corrupció han pogut ser apartades gràcies a les eleccions del 2015 és quan clamen per més i més inversions que els possibilite continuar acumulant guanys. No els importa gens si hi ha o no corredor mediterrani, el que necessiten és construir una segona i injustificada plataforma de l’AVE per a repartir-se les molles de les inversions que això suposa. Aposten per l’ampliació del port de València i per la connexió nord en forma de túnel submarí, perquè és la que generarà més inversions públiques i més possibilitats de transvasaments a les seues butxaques privades, i no els importa el futur de València ni el de la comarca de l’Horta. I tornen a activar els diversos PAIs a tot el país perquè no coneixen cap forma més ràpida d’espoliació social i territorial. La participació d’aquesta dreta oligàrquica en les reivindicacions d’un millor finançament és, en el millor dels casos, com l’abraçada de l’os.
I mentrestant, la majoria dels partits, sindicats i altres entitats, jugant a la normalitat democràtica i de l’alternança electoral i governamental com si visquérem en un país lliure i normal. Actuen com si els donara el mateix si som País Valencià o una simple regió d’Espanya. I si en alguna ocasió i en l’àmbit personal defensen una idea de país, ho fan sense cap projecte engrescador i creïble. Són acrítics amb el Règim del 78 i amb la monarquia borbònica hereva del franquisme. No escoltem per aquesta banda cap declaració exigint la reforma o derogació de la Constitució Espanyola, o un procés constituent a l’àmbit del País Valencià. Assumeixen l’Estatut d’Autonomia com si fos la panacea de tot. Amb cada nova legislatura troben la forma de legitimar la divisió provincial i les diputacions. Fins ara hom ha renunciat a una veritable política lingüística que contemple els drets dels 5 milions de persones que conformem el País Valencià, mentre dia a dia assistim a un veritable genocidi lingüístic i cultural. En aquesta situació, i si no hi posem remei, el d’ara pot ser l’últim govern progressista, el preludi de la tornada de la dreta més desacomplexada i espanyolista.
D’altra banda, els governs del Botànic s’han llançat de forma compulsiva a guanyar a la dreta els espais de festa i tradició, però sense parar esment en l’arrel pseudoreligiosa i profundament conservadora i reaccionària de la major part de les tradicions i de la inanitat d’un plantejament com el de la festa per la festa. Sembla com si s’haguera apostat per un permanent pa i circ però sense garantir el pa.
Això, en tot cas, pot alimentar un valencianisme identitari, light, d’un folklorisme que hauria de tindre un lloc secundari en un projecte de país. No ens enganyem, com deien recentment Josep Sorribes i Néstor Novell, si estem mal finançats, si patim de manca d’inversions en infraestructures, si el nostre sistema productiu es basa en sectors econòmics empobridors socialment i mediambientalment, si som políticament irrellevants en el conjunt de l’estat, és perquè som valencians, és a dir, perquè aquest és el rol que ens han assignat les elits de la Llotja del Bernabeu, i també, perquè els valencians no hem sabut bastir un projecte social propi i de futur.
Jo ho matisaria dient que això és degut, sobretot, al fet que no tenim encara un projecte de País Valencià amb la força necessària per a sumar-hi la massa crítica indispensable. Aquest és el leitmotiv d’aquesta jornada de formació. Com avancem des de la situació actual cap a la configuració de la massa crítica necessària? Personalment sóc molt escèptic quant a la possibilitat de generar nous artefactes electorals, que en el millor dels casos, si no es modifiquen prèviament les condicions socioeconòmiques i sociològiques, tornarien a repetir els esquemes d’intervenció actuals. Què fer aleshores?
Doncs potenciar la societat civil i potenciar les sinergies del conjunt de les entitats que fem una anàlisi semblant de la situació. Es tracta de trobar les coincidències que ja hi ha, i anar enfortint totes i cadascuna de les propostes i de les entitats socials que vagen en la línia de potenciar la participació ciutadana, l’autoorganització popular, la mobilització crítica i constructiva en clau de País Valencià i al servei de la majoria social.
La recent experiència de Catalunya, encara inconclusa; l’experiència també recent del moviment de les “armilles grogues” a França, el moviment popular basc, o les recents mobilitzacions feministes, demostren que quan hi ha un fort moviment popular arrelat als problemes materials i reals de la majoria de la ciutadania, aquests moviments poden fer capgirar la forma de fer i decidir dels partits polítics.
Pensem que per aquest camí podem trobar l’eixida a l’atzucac en què ens trobem al nostre País. No es tracta de muntar cap plataforma o coordinadora que en el millor dels casos mai superen els dos anys de vida, però sí anar teixint les complicitats en un punt superior a les actuals relacions entre entitats.
