L’esborrany de la ponència política “Fem República” per al Congrés Nacional d’ERC d’enguany, filtrat la setmana passada –no sabem si legítimament o no–, respon a algunes qüestions que s’interpel·laven al partit republicà des de feia mesos i permet clarificar una mica millor els debats que es van començar a obrir a partir del mes d’octubre i que van anar emergint especialment després de les eleccions imposades del 21-D, tot generant un escenari de confusió estratègica al si del moviment republicà. Cal agrair, doncs, l’esforç dels companys i companyes d’ERC per l’anàlisi crítica de la història recent, afrontar els reptes del present i encarar el debat estratègic imprescindible per al futur més immediat.
Tanmateix, havent analitzat el document –que serà responsabilitat dels militants d’ERC esmenar-lo i del moviment popular de criticar-lo constructivament i fraternal–, no es pot afirmar que s’hi plantegin grans novetats: d’una banda, corrobora una línia política que ja advertíem de fa temps i que es va explicitar a l’article signat per Marta Rovira i Oriol Junqueras el mes de març i que vaig abordar aquí: “No a la liquidació de la República de l’1 d’Octubre”. Les qüestions que aleshores s’apuntaven, s’han acabat d’aclarir: ERC aposta per una retirada estratègica en pro d’obrir una nova fase d’acumulació de forces que permeti un nou creixement de la base social de l’independentisme, de cara a afrontar un futur embat amb l’Estat espanyol.
D’altra banda, però, continua essent confusa –i d’aquí la meva crítica– l’articulació estratègica d’aquesta nova fase i, sobretot, els fonaments d’anàlisi que els porta a fer aquesta formulació i les conseqüències que això pot tenir envers el moviment popular republicà. Al meu entendre, doncs, hi ha dues grans mancances a la proposta estratègica d’ERC que penso que caldria rectificar de cara a garantir l’enfortiment del moviment popular i la unitat d’acció de les forces republicanes: cal corregir l’anàlisi acomplexada i naïf de la realitat catalana i espanyola (que els ponents anomenen “realista”) i el fet que no hi hagi cap proposta nova que no s’hagi plantejat abans des de l’autonomisme institucional (el que anomenen paradoxalment “fer república”).
En primer lloc, comparteixo bona part de l’anàlisi del que el document anomena “Octubre català”, quant al fet que el moviment independentista mai havia arribat tan lluny, com tampoc ho havia fet l’Estat espanyol, mostrant la seva veritable faceta autoritària, tal com ho demostra l’aplicació del 155, la repressió general, els presos polítics i els exiliats. En canvi, no puc entendre la proposta que es desprèn de desmobilització o transfiguració del moviment republicà com a conseqüència de l’anàlisi segons la qual, malgrat haver arribat a la seva màxima expressió l’1 d’Octubre, ara considera aquest no és suficient com per defensar i guanyar actualment la República Catalana, votada i proclamada democràticament.
Aquesta perspectiva es fonamenta en la tesi que, de manera general, considera que la base social actual de l’independentisme i la correlació de forces és insuficient per fer efectiva la República: “1) només la meitat de la societat catalana, aproximadament, dona alguna mena de suport a la independència; 2) entre els suports absents és particularment important el d’una part probablement majoritària de la classe treballadora, indispensable en un procés d’alliberament nacional; 3) una part important dels mitjans de comunicació presents a Catalunya —especialment els més tradicionals— són fortament partidaris del manteniment del règim del 78 i de la seva correlació de poders polítics i econòmics (…); 4) els grans poders econòmics catalans més vinculats al BOE s’oposen de forma frontal a una República que representa una greu amenaça pels seus privilegis.”
Doncs bé, aquesta anàlisi que es qualifica de “realista”, jo l’anomenaria acomplexada i naïf. M’explico: d’una banda, els punts 1) i 2) penso que són veritables trampes al solitari que poc ens serveixen per interpretar la realitat objectiva i subjectiva del nostre país, sinó que més aviat serveixen per engreixar els discursos propugnats històricament, d’una banda, per un fals “voluntarisme democratista” que reclama xifres de suport ingents a la independència, uns percentatges que mai s’han reclamat a la immensa majoria de nacions sense estat, ni que tan sols s’assolirien en alguns estats ja constituïts, alhora que ignoren el menyspreu del Règim del 78 a la democràcia i al dret a decidir. Si bé és cert que, com diu el document, no podem confondre la majoria social amb la majoria parlamentària, quin llindar de votació podem establir, si no és aquell que s’obté per la via de les urnes? Si vam guanyar les urnes del 27S, l’1O i el 21D, quantes vegades més hem de votar com per considerar-nos suficientment majoritaris?
Això és un fals dilema per, almenys, dues raons, si és que donem per bona la xifra del 50% favorable a la independència: a) l’Estat espanyol, en la forma que el coneixem i que hi ha pocs indicis que hagi de canviar a curt o mitjà termini, no acceptarà mai la independència de Catalunya, independentment del seu percentatge de suport; i b) la suposada meitat restant que, parafrasejant el document, s’oposa d’alguna manera a la independència, no és obertament contrària, sinó que conté matisos considerables, més si tenim en compte l’afirmació mateixa del document que no podem equiparar mecànicament els suports parlamentaris amb la base social d’un projecte polític concret. A més, cal tenir present que la capacitat organitzativa i de mobilització de l’unionisme és molt menor a la del moviment republicà, ja que no té projecte propi i una base social eminentment conservadora.
Això ens porta novament a la primera de les raons (punt “a”): no és un problema de manca de base social, sinó de la naturalesa autoritària de l’Estat. I des del moviment republicà sempre s’ha tingut molt clar que el projecte de la República Catalana respon als interessos objectius del conjunt del poble català, independentment que n’hi hagi una part considerable que participi de la ideologia hegemònica espanyolista. Aquests arguments, doncs, es negaria el caràcter real de la nostra lluita d’alliberament nacional. Per tant, per defensar i guanyar la República no hem d’esperar necessàriament a travessar una línia imaginària que ens legitimi, sinó que el cúmul mateix de victòries electorals que arrosseguem i el fort moviment popular que les reforça són una raó suficient com per considerar que ja disposem de les condicions necessàries com per guanyar la República.
D’altra banda, l’afirmació que la major part de la classe treballadora no és favorable a la República (recordeu el punt “b”), alimenta el discurs soleturista, propi de l’esquerra espanyolista que tradicionalment ha qualificat de burgès l’arrel i el motor del catalanisme. Certament, aquesta no és la intenció del redactor, tal com es reflecteix en la constatació que el poder mediàtic i econòmic és contrari a la independència (punts “3” i “4”), de manera que traspua un cert “acomplexament” que no contribueix a fonamentar una anàlisi real de la societat catalana. Dit ras i curt: que la major part de la classe treballadora no és independentista és rotundament fals.
Què érem, si no classe treballadora, els milions de persones que vam defensar les urnes, que vam votar favorablement al referèndum i que ens hem conjurat massivament per defensar la República? Suposo que es tracta d’una anàlisi excessivament restrictiva del que es considera “classe treballadora”, conjugada amb algunes variables superestructurals com ho són el nivell educatiu o d’altres, a l’hora d’avaluar el suport social de cadascuna de les candidatures. O bé una lectura “barcelonacèntrica” de la nostra societat, en què s’identifica l’àrea metropolitana de Barcelona com a la que aplega quasi exclusivament els contingents de la classe treballadora del país. Una lectura que, per cert, ignora el component etnicista de la ideologia hegemònica espanyolista i que, consegüentment, coincideix amb la perspectiva d’anàlisi de Ciutadans, el PSC i el PP –soleturisme a banda.
Que amplis sectors de les classes populars defensin posicions objectivament contràries als seus propis interessos no és cap exclusiva del projecte de la República Catalana, sinó que també forma part del problema que històricament ha hagut d’abordar l’esquerra a l’hora de combatre la ideologia hegemònica que també implica el fet que siguin aquests mateixos sectors els que sovint donin suport als partits de dretes i feixistes. En el cas de Catalunya, donada la correlació de forces, aquesta identitat entre dreta i feixisme espanyolista és una constatació més d’això. Per tant, evidentment que cal tractar de seduir el conjunt dels sectors populars des del republicanisme, com també des de l’esquerra, però això no ens pot portar a afirmar que la massa social republicana no sigui fonamentalment treballadora.
Això també es lliga amb els punts “3” i “4”, en què es parla d’una estructura econòmica i d’una superestructura mediàtica contràries a la República, com un element advers que dificulta les condicions necessàries. Però la història ens demostra que les estructures de poder sempre s’han dotat de mitjans ideològics, juridicopolítics, mediàtics, etc., és a dir, superestructurals, per tal de reproduir-se i mantenir així els privilegis de les classes dominants. No són aquests mitjans superestructurals els que cal abordar fonamentalment si volem assolir una transformació de la consciència de les classes populars i de les relacions polítiques i socials en general, sinó que cal endegar canvis de caràcter estructural; és a dir, impulsar estructures de contrapoder republicà que aglutinin la voluntat popular i intensifiquin les contradiccions entre el Regne d’Espanya i la República Catalana: l’embrió constituent del nou poder democràtic.
En segon lloc, doncs, sobre el que la ponència qualifica de “fer república”, penso que és un programa amb molts aspectes positius de cara al procés constituent de la República. Ara bé, si bé l’hauria pogut signar quasi íntegrament el 2009, en ple 2018 no hi veig cap aposta realment republicana, sinó autonomista. Aquesta política qualificada de “republicana”, en realitat és un programa d’acció institucional al marc autonòmic, sense cap aposta real per a la ruptura i l’exercici de la sobirania de la República Catalana. De fet, podem trobar un clar paral·lelisme amb la retòrica de “les sobiranies” que utilitzen els Comuns, evitant així abordar la “sobirania” fonamental.
Tot i que comparteixo “l’esperit” de l’aposta estratègica, en el sentit que cal dotar de contingut social el projecte republicà, per tal d’interpel·lar la major part de la societat catalana, penso que plantejar-ho exclusivament des del marc autonòmic no té cap recorregut. Ho hem vist durant aquesta legislatura amb les propostes progressistes com les que abordaven la pobresa energètica, els dipòsits bancaris, la renda garantida, entre d’altres, que si no han estat dinamitades pel Tribunal Constitucional, ho han estat per la via del decret d’ocupació del 155. Per tant, si realment volem dotar de contingut social el projecte republicà, cal que les propostes polítiques que busquin millorar les condicions materials de la societat, els drets socials i laborals, etc., vagin de la mà d’un procés constituent de la República i de totes les estructures necessàries per fer-los front. L’Estat ho impedirà, certament, com també impediria les mesures autonomistes abans exemplificades, de manera que si el que es busca és intensificar les contradiccions amb el Règim del 78, no hi pot haver cap avenç que no vagi lligat a l’exercici de la sobirania, defensat a les institucions i als carrers.
El mateix podem dir pel que fa a la lluita contra la repressió, per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Aquesta, juntament amb la internacionalització de la causa catalana, no pot anar deslligada d’una aposta ferma per implementar la República. Hem de tenir en compte que el món només ens prendrà seriosament si nosaltres som els primers que ens prenem seriosament la defensa de la nostra causa. El mateix podem dir pel que fa als reconeixements internacionals, que no arribaran fins que no siguem nosaltres els que ens reconeguem a nosaltres mateixos.
Abandonar l’embat actual, doncs, seria d’una gran irresponsabilitat històrica, ja que donades les condicions de mobilització i d’internacionalització del conflicte, esperar un “embat futurible” és com caure en un cert determinisme històric, en una visió estàtica de les dinàmiques polítiques. I, per tant, contra qualsevol idea de “retirada estratègica”, cal fer valer la idea de “l’oportunitat històrica” que se’ns presenta actualment, per plantejar una nova ofensiva democràtica, coordinada pel conjunt del poderós moviment popular que tenim al nostre país, motor i garantia de tota estratègia republicana.
