Cal pactar un nou sistema català de recerca

"Cal defensar un model de recerca més integrat, sostenible i amb un finançament basal suficient que també arribi i es consolidi a la universitat"

Com a conseqüència del persistent infrafinançament, les universitats públiques catalanes no poden desenvolupar tot el potencial i capacitat de les seves estructures de recerca, sobre tot dels instituts universitaris, així com tampoc dotar-los d’una mínima sostenibilitat financera. La situació és ben diferent quant a aquells centres de recerca identificats com a CERCA, creats o participats per la Generalitat, que gaudeixen d’un triple sistema de finançament per part de l’administració: fons basals; personal a través del programa ICREA i del professorat cedit per les universitats; i finançament prioritzat en algunes convocatòries competitives com ja es va posar de manifest a la darrera de suport a grups d’investigació de Catalunya (SGR). Tant és així, que el suport de les investigacions sembla dependre molt més de la institució on es desenvolupen que del seu veritable rendiment i qualitat científiques.

Davant d’aquesta realitat, la tornada a la “normalitat” de la recerca universitària mitjançant la desescalada del confinament ens permetrà visualitzar, una vegada més, no tant sols la gran dedicació del personal docent i investigador de les universitats públiques catalanes (també del personal d’administració i serveis), sinó també la nota de precarietat que l’ha acompanyada els darrers anys (pensem, per exemple, a la manca de manteniment de les instal·lacions, la no renovació dels equips, la no disponibilitat de material, els problemes inherents a l’aplicació efectiva del quart any de l’EPIF, o les interpretacions restrictives quant a la pròrroga de certs contractes predoctorals que han derivat de la interpretació del Reial Decret-llei 11/2020, de 31 de març, pel qual s’adopten mesures urgents complementàries en l’àmbit social i econòmic per fer front a la COVID-19).

El model de recerca de Catalunya no s’inicia ni amb la creació dels contractes ICREA ni tampoc amb l’organització dels centres de recerca CERCA, ambdós acompanyats de fortes inversions; sinó amb l’esforç d’aquella investigació universitària, no sempre justament reconeguda, que ha estat promoguda pels grups incorporats als departaments universitaris i als seus centres d’investigació. Com alguns rectorats ja van posar de manifest, la qualitat de la investigació catalana no resideix, exclusivament, als ICREAs i centres CERCA. Això no vol dir, però, que la Universitat pugui seguir funcionant, en ple segle XXI, únicament amb estructures pròpies.

Cal assolir un pacte entre les institucions universitàries i l’administració per aconseguir redefinir, amb sentit comú, el sistema català de recerca. Un pacte capaç de ponderar, en positiu, allò que han tingut i tenen de bo els centres CERCA; però també de posar en valor a totes i tots els investigadors que, amb un més que notable esforç i condicions gens ideals (per no dir precàries, en molts casos), han desenvolupat i desenvolupen, sense desatendre les seves obligacions docents i de gestió, les activitats de recerca a la universitat. La universitat no pot callar davant de la cada vegada més evident “externalitzacio” de la investigació, però també ha de ser capaç, allunyant-se de còmodes immobilismes, de reformar i obrir les seves actuals estructures de recerca. En aquesta línia convindria, d’una vegada per totes, corregir la descoordinació que, en ocasions, pot constatar-se entre les diferents institucions que participen dels anomenats “instituts participats”, així com reforçar el sentiment de la seva pertinença a la universitat; impulsar el suport reactiu de la gestió mitjançant la potenciació de la figura dels “promotors de la recerca”; potenciar els grups interdisciplinars; replantejar-se el funcionament de les actuals Escoles de Doctorat; incrementar els recursos d’investigació mitjançant la cerca activa del mecenatge; promoure la divulgació de la cultura i resultats científics; i consolidar el paper de la universitat com agent essencial de la transferència i innovació.

 

Tot aprofitant la propera aprovació del Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement, tenim una gran oportunitat on els rectorats ja és hora que “moguin peça” per redefinir el sistema de recerca a Catalunya. Per fer-ho, hem de tenir present que dels 49 instituts de recerca universitaris que constitueixen l’estructura basal de recerca, prop d’un terç són centres CERCA vinculats a les universitats. Cal defensar un model de recerca més integrat, sostenible i amb un finançament basal suficient que també arribi i es consolidi a la universitat. Un model on les activitats i missions de recerca han de ser liderades per les universitats, tot tenint present que ho hauran de fer més enllà dels seus propis campus. Sota la cobertura de l’autonomia universitària no poden defensar-se visions “unilaterals” i “fitades” de la recerca, lligades a cada universitat; però tampoc acceptar, acríticament, que l’administració dugui a terme un “buidatge de contingut” d’allò que ha estat, és i ha de seguir sent el paper de la universitat vers la investigació.

Només així serem capaços, com a país, de generar un “cercle virtuós” entre universitats, centres de recerca i empreses que ens permeti situar-nos internacionalment en l’economia del coneixement i treballar junts, de la mà, per assolir un objectiu comú amb clar impacte social.

 

Comentaris