Fa uns dies vaig fer un tuit queixant-me d’una de les múltiples manipulacions que habitualment fa el diari ‘El País’ sobre el que passa a Catalunya. En concret, era un tuit on Lluís Bassets demanava que “els polítics, periodistes, futbolistes i cantants que han cridat i animat als brètols ara haurien de passar per caixa per indemnitzar als perjudicats”. Jo vaig escriure (bastant indignat): “El periodista de ‘El País’, propiedad de la banca ladrona que arruina, deshaucia y corta la luz, quiere que paguemos no sé que… Lo preocupante no es que piensen cosas así. Lo preocupante es que les hayamos dado tanto espacio para decirlo. Hay que ilegalizar su estructura. Punto.” A partir d’aquí es va desfermar una batalla tuitera que m’ha fet pensar algunes coses que vull compartir.
Al cap de poques hores d’haver fet el tuit tenia centenars de persones acusant-me de tota mena de coses lletges: “bolivarià lliberticida”, “independentista totalitari”, “comunista antidemocràtic” i moltes coses més que és millor no reproduir. La cosa és que el meu tuit va generar una transversalitat molt àmplia i de cop els atacs venien de tot arreu: càrrecs del PSOE, càrrecs del PP, militants dels Comuns, periodistes d”El País’, ‘El Mundo’, ‘El Confidencial’, tots plegats es van escandalitzar del meu tuit. El motiu de l’escàndol era que, segons ells, jo proposava “il·legalitzar un diari”. Em va sobtar molt, en primer lloc, que tants càrrecs i tants periodistes (gent a qui es pressuposen habilitats lectores) cometessin un “error” tan gran. El meu tuit deia que “cal il·legalitzar la seva estructura” i això es va transformar automàticament en “Albano proposa il·legalitzar ‘El País’!”. “Totalitari!”, “ets igual que els de Vox”…
No sóc partidari d’il·legalitzar ‘El País’ ni cap mitjà de comunicació. Per això vaig parlar de “la seva estructura”. I quina és aquesta “estructura”? L’any 2016 un informe del Parlament Europeu que la concentració mediàtica a Espanya suposava un “alt risc” pel pluralisme. L’any 2014 la situació, pel que fa a ‘El País’, era aquesta: alguns dels accionistes del Grup PRISA (empresa editora d”El País’) eren BNP Paribas, Bank of America i Deutsche Bank. Aquell any van entrar a l’accionariat Caixabank, Banco Santander i HSBC. El 2014 el deute de PRISA arribava als 3.000MEUR i per això va “convidar” diverses entitats financeres a incorporar-se al capital de l’empresa o augmentar-hi la participació: BBVA, Banco Sabadell, Banesto, Banca March i Citibank. L’aleshores conseller delegat del Grup PRISA, Fernando Abril Martorell, havia estat alt directiu de JP Morgan i president del Consell d’Administració d’Indra.
Jo no tinc inconvenient que els bancs posin anuncis als mitjans, però això que acabo de descriure és un perill pel dret a la informació veraç (un dret considerat “fonamental” per la Constitució Espanyola que tant diuen defensar alguns. De veritat ha de ser legal, tot això? “Algú creu possible que els mitjans propietat de la banca puguin informar amb independència sobre desnonaments, pensions, preferents o el rescat de la banca?”, es preguntava el periodista Pere Rusiñol al seu llibre ‘Papel Mojado’. “Les necessitats constants de finançament i liquiditat de les empreses de comunicació les converteixen en ostatges constants de la gran banca”, explica Pascual Serrano al seu ja clàssic ‘Traficantes de Información’. De veritat és ser “totalitari” posar sobre la taula aquesta gravíssima situació, que vulnera el dret fonamental a tenir una informació veraç? El Parlament Europeu diu -insisteixo- que el pluralisme està en “alt risc” a Espanya per la concentració de la propietat dels mitjans en mans d’un pocs i molt poderosos actors, però si dius que això s’ha d’il·legalitzar, és a dir, fer que aquest escàndol deixi de ser legal, la transversal de l’esquerra espanyolista i el periodisme corporatiu es posen les mans al cap.
Es posen les mans al cap per assenyalar que el Grup Prisa està controlat per un club de banquers (dels que desnonen, demanen rescats o s’emporten les seves seus seguint les ordres del Borbó) però callen quan la promesa estrella d’aquestes eleccions (des de Vox al PSOE) era carregar-se una TV3 que, amb tots els seus dèficits, no està controlada per banquers sinó per un parlament democràticament escollit. Quina vergonya.
Es posen les mans al cap fent d’abanderats de la “llibertat d’expressió” molts dels qui callen contra la manipulació més abjecta que s’ha vist en anys. Un exemple: la notícia sobre l’informe del Parlament Europeu publicada a ‘InfoLibre’ estava il·lustrada amb aquella famosa foto on totes les portades dels grans diaris espanyols estaven totalment ocupades per un enorme anunci del Banco Santander. Doncs bé: el reporter del diari ‘El Mundo’, Alberto Rojas, em contestava indignat: “Gracias a publicidades como esa del Santander yo he podido hacer coberturas difíciles en lugares en conflicto durante semanas. Que lleguen más anuncios como esos”. Em pregunto si quan ‘El Mundo’ enviï Alberto Rojas a fer una “cobertura difícil” a Puerto Rico, podrà explicar els informes de l’organització Hedge Clippers i Comitee for Better Banks que assenyala el Banco Santander i diversos dels seus directius com els principals culpables de l’enginyeria fiscal que va maquillar els comptes estatals per saltar-se els controls constitucionals del país caribeny, enriquint al banc i als seus clients. “Ojalá lleguen más anuncios como esos”. Per cert: em pregunto si quan parla de “cobertures difícils” inclou també la “cobertura” del seu company de periòdic, Javier Negre, on assenyalava els “9 maestros catalanes de la infamia”, referint-se als professors de l’IES Palau. “Cobertures difícils” que, mentint, destrossen vides impunement. Si dic que això em sembla repugnant també sóc un “bolivarià independentista”? O el senyor Javier Negre carregarà contra mi des del programa d’Ana Rosa, on segueix de tertulià malgrat que s’ha descobert que és un fabricant de merda a sou? “Ojalá lleguen más anuncios como esos”.
Ho deixo aquí. No crec que s’hagi d’il·legalitzar ‘El País’ ni cap diari, per més cavernari que sigui. Però el periodisme és un pilar bàsic d’una democràcia i cal protegir-lo. Ja sé que no és gaire popular posar regles. Endesa no vol que es posin regles al mercat de l’energia, els fons voltors no volen que es posin límits a l’especulació que destrossa vides. De la mateixa manera, la banca no vol que se li parin els peus quan exerceix violència periodística indiscriminadament. És un debat urgent que hem de tenir i caldrà forçar-lo. Perquè la transversal esquerra espanyolista i una bona part del periodisme corporatiu carregaran contra qualsevol que s’atreveixi a posar-lo sobre la taula.
PD: El març de 2019 Podemos va proposar impedir que la banca tingui presència accionarial als mitjans de comunicació. Veurem si tots aquests càrrecs del PSOE que defensen a mort el Grup Prisa els ho permeten.
