En teoria, l’allau constant d’anàl·lisi política que patim a Catalunya, hauria de tenir com a objectiu fer entendre millor a la ciutadania els mecanismes que originen les accions dels que gestionen la cosa pública. Però la realitat és que tot deriva en discussions farcides d’eslògans i frases fetes. No és casualitat que les taules de les anomenades tertúlies polítiques s’assemblin cada dia més a les graderies d’un estadi de futbol.
No hi ha profunditat en les exposicions i generalment tot es contempla exclusivament des de la visió partidista. Les famoses “quotes” de tertulians de cada partit dominen el panorama mediàtic. Aquesta és una de les raons per les quals la superficialitat i el “quedar bé” amb els que et promocionen és la tònica dominant. Mireu si no com, sovint, els platós de televisió o estudis de ràdio han esdevingut la plataforma de molts diputats o alts càrrecs de l’administració pública.
Amb un panorama com aquests és difícil posar el dit a la nafra sobre les mancances reals de la política catalana. Massa hipoteques sobre les espatlles d’aquells que podrien fer una crítica real i, al capdavall, constructiva. En realitat, el que fan és una campanya electoral permanent a favor d’uns o dels altres.
Posats en aquesta tessitura, no resulta estrany l’absència d’anàl·lisi sobre les facultats dels que ocupen un escó en un Parlament. Segurament, si preguntéssim a qualsevol dels que pontifiquen sobre l’actualitat política quines qualitats hauria de tenir aquell que representa el vot de la gent, no sabrien ni per on començar. Si volem tenir una societat adulta que fiscalitzi als seus dirigents i sàpiga defensar-se ella mateixa els seus drets, caldrà començar a fomentar el coneixement entre la ciutadania quins són els trets caracterològics d’una personalitat política singular, efectiva i motivadora.
Cal saber exactament en què consisteix la direcció política i, d’aquesta manera, poder saber destriar el gra de la palla. O distingim els idealistes dels oportunistes, o acabarem dipositant laconfiança en aquell que no sap on caure mort i fa de la política una forma de vida. Després es consolida i hom no el pot treure ni amb aigua calenta. Només així s’explica com a Catalunya hem tingut, i continuem tenint, autèntics campions de la ineficàcia que acumulen dècades sota el paraigua d’un sou públic.
Al parlar d’aquestes coses, no vull tractar d’infants als meus connacionals com ha fet la classe política catalana processista respecte a la independència. Vull dir que Catalunya no esdevindrà mai un estat independent sense tenir abans dirigents polítics fets d’una altra pasta. No ens enganyem i no allarguem més aquesta farsa feta a còpia de frases buides de contingut com “implementar la república de l’1-O” o “procés constituent”. Són argúcies per continuar mantenint els mateixos actors d’una obra fracassada.
És urgent que prenguem consciència de la necessitat imperiosa de formar una nova fornada de dirigents polítics independentistes sense els tics de l’autonomisme submís que arrosseguem des del temps de la Lliga, com a mínim. Homes i dones que tinguin un coneixement precís de les nostres febleses i virtuts col.lectives, que sàpiguen defensar de forma suggestiva les seves posicions polítiques, que disposin d’una fortalesa de caràcter per combatre amb èxit les enormes dificultats que comporta trencar un estat de la UE i, sobretot, què tinguin clar quina és la mentalitat i el sentit polític d’Espanya.
Aquest és l’objectiu que alguns ens hem fixat per encarar amb èxit l’ideal d’un projecte polític que sempre ha acabat en derrota. Ens en sortirem? El que és segur és que les velles receptes encarnades en els actuals partits no serveixen per canviar les dinàmiques fracassades.
