Cal fer mal

"La gran majoria de nacions que s'han alliberat ho han fet després de causar greus danys a la metròpoli"

Per arribar a la independència de Catalunya cal fer mal. Això no és cap eslògan provocador, és la realitat que haurem d'acceptar si volem culminar l'objectiu. O no ens fa mal a nosaltres la dependència d'Espanya? Contrarestar el mal amb el bé pot servir per construir una religió, però mai per fundar un estat contra la voluntat dels que ho impedeixen. Abans que parlar d'implementar una república que només viu en els somnis d'alguns, seria més recomanable i efectiu elaborar plans per fer mal a Espanya.

 

El mal no és necessàriament pervers, és regenerador quan es tracta de la supervivència d'un mateix. Fins i tot és necessari quan parlem de llibertat. Si no, vegeu com la gran majoria de nacions que s'han alliberat ho han fet després de causar greus danys a la metròpoli. Però fer mal (no confondre deliberadament amb fomentar la violència) requereix una mentalitat de combat. La tenim?

 

Recordo que fa uns quants anys, Heribert Barrera, en un acte on compartia protagonisme amb Jordi Pujol, va manifestar: "jo estic en estat mental de guerra amb Espanya". En aquells moments a molts els podia semblar una exageració, però avui ha esdevingut la divisa fonamental sobre la qual hauria de descansar qualsevol estratègia independentista guanyadora. Estar en permanent "estat mental de guerra amb Espanya" significa considerar-la l'enemic a qui derrotar.

 

Avui són una ínfima minoria els catalans que accepten aquest marc conceptual. La gran majoria ha estat víctima del relat impulsat pels qui han volgut dotar als seus votants del mateix discurs xaró amb el qual ells emmascaren les seves limitacions. Tenir un capteniment d'enfrontament amb Espanya significa abandonar el posat de voler contemporitzar-hi. No fer-ho significa estimular la imatge d'una gent que busca l'acord impossible i sempre es queda a mitges. Saber com ens veuen més enllà de les nostres fronteres resulta imprescindible per entendre també com hem d'actuar. No és per casualitat que tothom coincideixi a dir que la projecció internacional del cas de Catalunya resultarà cabdal pel resultat final del contenciós. Llavors, pot ser que ens preguntem com ens perceben.

 

 

La primavera del 2014 va visitar Barcelona un bon amic colombià interessat a conèixer de primera mà la situació política. Home polititzat per tradició familiar (alguns membres de la seva nissaga ha ocupat alts càrrecs institucionals en aquell país) i de filiació liberal, simpatitza amb Catalunya i no veu malament les aspiracions independentistes. Després de tenir un seguit de converses amb persones de l'òrbita dels partidaris d'un estat català i d'assistir a un parell d'actes va poder fer-se una primera idea de l'estil polític de l'independentisme. El darrer dia de la seva estada vam anar a dinar plegats per fer una mena de balanç de la seva experiència d'aquells dies. Quan li vaig preguntar com veia als catalans, la seva resposta, amb aquell espanyol tan pulcre que tenen els colombians, va ser literalment aquesta: "ustedes son buena gente. Pero siendo buena gente nadie se ha independendizado de España. Se lo digo por nuestra experiencia histórica".

 

Aquestes paraules miro de tenir-les presents a tota hora. Sobretot, perquè vénen d'aquells que han acumulat generacionalment un coneixement sobre la manera de fer dels espanyols. Sempre seran més encertades que les dels apòstols de mantenir la nòmina oficial del 155.

 

Comentaris