Cada any, de 265.000 a 285.000 persones entren legalment a la Federació canadenca d’acord amb els tres objectius federals en matèria de política immigratòria: (1) afavorir la reunificació familiar; (2) estimular el desenvolupament econòmic; i (3) protegir les persones en risc seguint consideracions de caire humanitari. Malauradament, de forma simultània i malgrat l’estricte control fronterer, hi ha milers d’individus que violen la legislació canadenca en l’àmbit de la immigració. La gran majoria d’immigrants il·legals a Canadà són persones a qui es va denegar el seu estatus com a refugiat o bé, alternativament, individus que han romàs al país més enllà de la data de caducitat del seu permís de treball o estudis.
Els funcionaris de l’Agència de Serveis Fronterers del Canadà estan autoritzats a arrestar i detenir els residents permanents i els estrangers que han violat – o són sospitosos d’haver infringit – la Llei sobre la immigració i la protecció dels refugiats. Arrestant i expulsant els qui han entrat il·legalment a Canadà – o bé han comès un crim dins de territori canadenc sense ser-ne ciutadans – es protegeix la seguretat dels canadencs, es garanteix la integritat dels programes d’immigració i es blinda el sistema de protecció als refugiats. A més, es realitza un acte de justícia envers totes aquelles persones que han entrat a la Federació canadenca de forma legal. Al capdavall, si la gent pogués entrar a la Federació i romandre-hi de forma il·legal, per què voldrien seguir un procés llarg i complicat per poder-hi obtenir la residència legal?
En tot cas, qualsevol persona que es trobi en territori canadenc – incloent els immigrants il·legals – té garantit el dret constitucional a la seguretat jurídica inclòs a la Carta Canadenca de Drets i Llibertats. Així doncs quan, un cop esgotats tots els procediments judicials, la Comissió de la Immigració i de l’Estatut del Refugiat o bé un tribunal federal dictamina una ordre d’expulsió contra un immigrant il·legal, si aquest no abandona la Federació canadenca de forma voluntària, l’Agència de Serveis Fronterers del Canadà procedeix deportar-lo de forma ràpida, efectiva i respectuosa. De mitjana anual, el nombre d’immigrants expulsats sobrepassa els 12.000, un 15 % dels quals per haver comès actes delictius. Tanmateix, Canadà no expulsa aquells immigrants il·legals que podrien ser torturats o discriminats en els seus països d’origen.
Mentre, per llei, a Ontario no es pot negar atenció mèdica d’urgència a cap persona, si no s’és un immigrant amb papers no es pot accedir als serveis oferts de forma regular per la sanitat pública provincial. La lògica aclaparadora d’aquest fenomen consisteix en denegar l’assistència mèdica a qui no contribueix a sufragar-la mitjançant l’impost sobre la renda. No obstant, els sol·licitants d’estatus de refugiat, després de tres mesos d’espera, sí que tenen dret a rebre assistència mèdica pública.
La política immigratòria requereix planificació i l’aplicació efectiva de la llei. L’alternativa, evidentment, és la improvisació, el culte al nyap i el desbordament dels serveis públics. Mentre la immigració és un fenomen positiu per aquelles societats amb un envelliment progressiu de la població i una manca de treballadors especialitzats, l’arribada desordenada de quantitats ingents de persones dificulta la previsió en àmbits com la sanitat i l’ensenyament, crea problemes d’habitatge, fomenta la xenofòbia, promou l’economia submergida i, finalment, deprimeix els salaris dels treballadors autòctons sense formació especialitzada.
Ha arribat el moment de deixar enrera la frivolitat del règim socialista en matèria d’immigració; cal agrair a l’Ajuntament de Vic l’haver posat damunt la taula un afer que, sense ser tractat de forma responsable, podria afavorir el creixement de l’extrema dreta a Catalunya.
