Cal deixar d’entendre el castellà a Catalunya

"Bona part dels nostres connacionals independentistes haurien de ser més responsables del que significa mantenir la dignitat del seu idioma"

Deia Joan Maragall que “la nació és la llengua”. Segurament poques definicions s’ajusten més a la realitat del que realment significa Catalunya. En som conscients? Sembla que poc o gens. Als catalanoparlants, majoritàriament, se’ns pot interpretar a partir d’aquella màxima que va pronunciar Tàcit fa gairebé 2000 anys: “la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo”. El més greu és que a molts els plau, i arriben a bastir teories de pa sucat amb oli per justificar la seva submissió.

Quan parlo d’aquestes coses no faig gaire distinció entre la gent del carrer i la classe política, tot i que la responsabilitat recau més en els segons perquè haurien d’actuar com a models lingüístics. Ara bé, bona part dels nostres connacionals independentistes haurien de ser més responsables del que significa mantenir la dignitat del seu idioma. No cal que sempre et diguin el que has de fer com si fóssim criatures. És per això que resulten detestables les actituds que podem veure cada dia en molts catalanoparlants que, davant d’un simple “como?” d’un cambrer, deixen de prendre un tallat i “se toman un cortao”. Si renunciem a la nostra pròpia llengua a casa nostra, podem renunciar a qualsevol cosa. Estem avisats.

Tanmateix, són cada vegada més les veus autoritzades que parlen dels perills que amenacen el nostre idioma. Ho fan amb el màxim rigor científic i acadèmic per explicar la complicada i perillosa situació en què es troba la llengua catalana. De fet, aquest era el contingut del reportatge “Llenguaferits” del programa “30 minuts” emès per TV3 aquest diumenge passat.  Però tots aquests advertiments els hi rellisquen als dirigents d’ERC, JxC o la CUP. Ells, com si sentissin ploure. Neguen la ciència exactament igual com feia l’església catòlica amb Galileu fa 400 anys.

Tot plegat comença a ser motiu de preocupació entre els catalans més conscients. Proliferen els articles o les opinions que adverteixen de la  minorització continuada del nostre idioma, però difícilment hom proposa mesures concretes per evitar-ho. Segurament perquè fer-ho significa admetre que, sense la coacció, és impossible revertir l’escenari actual. Mancats d’una legislació que comporti l’obligatorietat del coneixement del català, estem perduts. Els drets lingüístics haurien de significar que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, i els deures lingüístics que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana. Pot fer-se això sense la independència? Rotundament, no.  

 

Però el que sí hom pot fer és declarar la guerra al pervers bilingüisme, tot deixant d’entendre el castellà en el territori de la nació. L’exigència per part de ciutadans i consumidors de ser atesos en llengua catalana, no pot generar cap “repressió” de l’estat. Qui paga, mana. I ens hem d’acostumar a manar, perquè qui ho fa, és respectat.  Per tant, si en aquell forn de la cantonada són incapaços de dir “un euro amb seixanta cèntims”, ja s’espavilaran per apuntar als seus treballadors als cursos del consorci de normalització lingüística si no volen perdre clientela.

Què això no genera simpaties? Aquí no estem per caure simpàtics als qui no els importa gens la llengua de Catalunya. Aquí estem per garantir la pervivència i la plenitud del català i deixar de viure com uns rellogats a casa nostra. Mirem cap a Flandes, per exemple: aquella gent va començar a salvar el seu idioma precisament quan van es van proposar deixar d’entendre el francès a casa seva. Per això avui, entre altres coses, poden exigir l’obligació d’aprendre el flamenc per llogar un habitatge subvencionat. Qui pot imaginar-se una cosa així a Catalunya? Personalment, la meva hipotètica marca electoral, portaria aquesta condició en el seu programa. 

O expulsem el “como?” del nostre dia a dia i el substituïm pel “com?”, o s’acaba la llengua i la nació. I a una nació poden aniquilar-la, però no hi ha res més execrable que el suïcidi col.lectiu.

 

Comentaris