De vegades, hi ha parelles que sembla que vulguin evocar aquell rodolí dels “amantes de Teruel, tonta ella y tonto el”. Concretament és la impressió que sembla que vulguin causar la Infanta Cristina i l’Iñaki Urdangarin. Ella, en unes declaracions davant del jutge que reiteradament passaven del no me’n recordo, al no me n’havia adonat passant pel firmava sense entendre-ho o no era conscient del que significava la meva presència o la meva aparent i manifesta benedicció d’una proposta o iniciativa. I és també l’efecte que fa el propi Urdangarin quan fa referència a Isidre Fainé qualificant-lo de segon pare de Cristina. Francament, es fa difícil d’admetre que aquest tipus d’elogis no puguin ser un bumerang en uns moments en què la Corona té presentades demandes de paternitat i en què fins i tot la família reial britànica es troba amb l’embolic del príncep Andreu i la seva intima amistat amb el Sr. Epstein, acusat de desviacions sexuals punibles. Sona, a més a més, a llenguatge d’estomac agraït quan resulta que el que pronuncia la frase va ser designat com a un dels delegats de Telefònica als EUA (que potser amb un de sol ja passaríem) en un moment en què el president de La Caixa era el primer accionista individual de la companyia i el primer institucionalment també pel paquet de l’entitat financera de la qual és titular. Casa a Washington, D.C., mansió a Pedralbes amb crèdit hipotecari en molt bones condicions i casa ara a Ginebra a part del càrrec d’ella d’enviada especial de la Fundació La Caixa a Ginebra, cosa que compagina amb l’assessorament a la Fundació de l’Aga Khan. Ja anteriorment tenia plaça a l’obra social de La Caixa i simultàniament també al Banco de Valencia, dues col·locacions que no sabem si es van fusionar en una de sola quan La Caixa va comprar el banc. Per exemple, per compte de aquí actuarà quan en l’exercici de les seves funcions se’n va anar a fer-se una foto quan regalava un telèfon mòbil a una indígena de Guatemala amb el missatge de l’activitat empresarial que es pot començar amb un aparell d’aquesta naturalesa.
De totes maneres, La Caixa està d’actualitat, per raons menys anecdòtiques. En efecte, a remolc de l’episodi de Blesa i Rato a Bankia, La Caixa també queda, com a mínim, esquitxada. Perquè hi ha concomitàncies entre la ruïnosa nacionalització de la quarta entitat bancària del país i la seva actuació. D’entrada, semblava que l’escàndol de les targetes de crèdit Black i despeses de representació (llegir: roba íntima femenina. Hotels, discoteques, viatges, etc.) dels directius de Caja Madrid, era un tema molt greu, però, al capdavall, aquell abús només era de €15m., cosa que no passa de pecat venial si la comparem amb les grans operacions ruïnoses de l’entitat. Com ara, per exemple, els crèdits concedits a Martinsa – Fadesa, l’empresa d’aquell doblement breu president del Real Madrid, de nom, Fernando Martín i, com a empresa a punt de liquidació i ja en mans de la Sareb, és a dir, del “banc dolent”. La lluita és ara la de convertir € 900m. de deute en crèdit participatiu cosa que, en realitat, seria equivalent a una quitança. La pugna és doncs amb els pèrits del Banc d’Espanya que demanen al jutge la investigació de l’exposició de risc que van representar els 1.000 m. de crèdit concedits el 2007 a l’empresa que va fer, a l’any següent, la més gran suspensió de pagaments de la historia econòmica d’Espanya. No té realment presentació que només l’ 11% estigués cobert per una garantia real. L’argument de defensa de Fernando Martin és ben revelador. Va dir, en efecte, que no hi hagué tracte de favor, perquè també La Caixa havia fet exactament el mateix i per la mateixa quantitat. Ja ho veuen, doncs, que es poden retorçar els arguments, quan, en realitat, s’hauria de dir que La Caixa va cometre el mateix imperdonable error i el mateix tracte de favor injustificable i suficient per a desqualificar la capacitat de gestió dels responsables d’un error tan descomunal.
En el cas de Caja Madrid – Bankia, el propulsor de l’operació va ser Carlos Vela, íntim amic i company de caceres de hipopòtams de Blesa que, desprès va ser recompensat amb el càrrec de conseller – delegat de Martinsa en un breu viatge d’anar i tornar a Caja Madrid just abans de concurs de creditors de la immobiliària. Al venedor de Fadesa, Manuel Jove, l’estan empaitant al Tribunal Suprem amb una reclamació de € 2000 m. per venda enganyosa. Ja ho veuen, doncs, en quins ambients es mouen la reialesa i els qui s’han apoderat de les entitats financeres fins a convertir-les en instruments de poder personal o de grup. Hi ha fundades sospites de que les inspeccions i peritatges són ignorats per la vella guàrdia del Banc d’Espanya. Al final, tot es reduïa als problemes inherents a la crisi econòmica. Les coses es despatxaven tot dient que la causa dels problemes era la crisi financera internacional i espanyola, que afectava negativament al sistema financer amb una debilitació del compte de resultats de les caixes i dels bancs. Els inspectors detectaven la situació real de les caixes, però la superioritat ignorava sempre els informes encara que conduïssin al deteriorament de les institucions. Això, sí, els dirigents afirmaven sempre categòricament que la seva actuació es guiava per criteris de gran professionalitat. I per aquest conformista procediment anaven ascendint o passant de financers a inspectors i viceversa. Fins al punt que el MUS europeu (Mecanisme Únic de Supervisió) ha decidit enviar una delegació a vetllar pel bon funcionament de les normes. Que ho preguntin, si no, al Banc de Santander.
Cal tenir present quines són les circumstàncies. Primer, per exemple, que Rato, fill de l’home franquista que en ple franquisme va ser empresonat (detingut a la cerimònia de la boda de la seva filla) per les irregularitats comeses al Banc de Siero (Astúries) i que abans ja havia ensorrat el de Cartagena, va cometre la il·legalitat de tocar la campaneta de la Borsa per a anunciar la sortida al parquet de la Bankia que ell presidia i, al mateix temps, cobrar sous astronòmics de dos competidors (La Caixa i la Banca Lazard), cosa expressament prohibida per la Llei. Malgrat tot, aquí com a la RENFE, mai no hi ha culpables, negligències, delictes, cessaments, tribunals que intervinguin o gent que es faci el “tsepuku” com s’estila al Japó. En cas de greu i culpable responsabilitat, mai ningú no assumeix càstigs ni responsabilitats, que ja se sap que la culpa de l’accident ferroviari sempre és del tren. Tot això passa mentre el Banc Central Europeu ha de relativitzar les facilitats quantitatives previstes per a combatre la deflació d’acord amb les pressions del Bundesbank i de Finlàndia. Cosa que fa pensar que les mesures que s’adoptin no tindran el mateix efecte que van aconseguir als Estats Units. De totes formes, la por dels acadèmics davant la deflació no és necessàriament tan greu com els professors en pensen. De fet, Europa ja ha sobreviscut en moments de caiguda dels preus. Encara que el cas de Grècia indiqui que els països meridionals europeus amenaçats de naufragi demostri aparentment que una unió monetària no és viable sense la unió política. I que, en termes generals, es pugui pensar que una facilitat quantitativa massiva no garanteixi per ella sola la resurrecció de la zona euro. En resum, que no hi més cera que la que crema i que les pressions deflacionistes inspiren temors pel que fa al creixement global.
