La notícia de la imminent fusió de CaixaBank i Bankia ha agafat amb el pas canviat el govern de la Generalitat. Del President Torra ja sabíem que la seva especialitat no és l’economia, però tenint un vicepresident del ram, assabentar-se de l’operació pels diaris no sols indica la seva irrellevància política, sinó la manca de complicitat amb el sector financer o fins i tot la necessitat d’aquest d’allunyar-se d’una gestió política demostradament nefasta.
Sobre quines seran les concretes condicions de la fusió suposo que aviat en sabrem més, i mai el total entrellat, raons polítiques a banda. El que sí ha quedat palès és que en mantenir-se per separat les entitats financeres pateixen una insuportable feblesa, resultat de la irrellevància econòmica de les seves tradicionals activitats de compra-venda de diners i amb un horitzó de morositat més perllongat i paorós que el resultant de la crisi de 2008. Així, en l’absorció de Bankia per la Caixa, no pensen tornar-nos els diners aportats per fer sobreviure aquella primera, no pensen pagar l’immens ERO que arribarà a molts treballadors de les seves oficines i Catalunya pot oblidar-se que la seu de tot plegat sigui Barcelona.
Des del punt de vista del consumidor de productes bancaris, és més fàcil albirar els greuges que se’n poden derivar. L’Associació Europea de Consumidors, amb seu a Barcelona, ha emès aquests dies un comunicat als seus associats advertint de les conseqüències que poden tenir per als consumidors de productes bancaris aquestes operacions, al temps que els hi recorden que existeixen fórmules de protecció envers el que de facto és la creació d’un duopoli bancari espanyol, al qual evidentment Catalunya no és aliena. Adverteixen també a l’opinió pública de la necessitat d’aprofundir en la transparència de les negociacions de cara a la transformació del que fins ara era un cert pluralisme bancari en una entitat monocràtica on les condicions dels productes podran venir molt més determinades al marge de qualsevol acord entre el banc i el particular. Tanmateix saben que afortunadament la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió europea té alguna cosa a dir en l’eventual lesió que pugui produir-se per en la llibertat de contractació i en la capacitat del consumidor per mantenir-se en un cert equilibri envers la dimensió de les entitats bancàries, i hi ha esdevingut el seu gran defensor. L’aliança és el símptoma de la necessitat d’enfortir el sector, i pot tenir avantatges, però la nova fortalesa del que de ben segur durà per nom “CaixaBankia” no pot significar vulneració de drets individuals en un context socio-polític com l’europeu en el primer quart del segle XXI.
