Veig la cara de Zapatero gaudint de la vista, tot comprovant que un cop més els diputats del PSC li fan de palmeros, i penso que se n’està mofant. Després veig l’ínclit membre del Grup Socialista al Congrés, Daniel Fernández, tot fent com si fos portaveu d’alguna cosa anomenada PSC a la Cambra Baixa espanyola, i també penso que s’està mofant d’altri. De tots, potser? Probablement, per aquest ordre, dels seus companys del PSC dits catalanistes, després dels seus socis del tripartit, tot seguit del Parlament en ple i finalment de tot el poble català en conjunt. Veig després Miquel Iceta mirant de vendre de nou un frigorífic a nosaltres, poble esquimal, tot mirant d’explicar-nos que (Oh, sorpresa!) la culpable de tot és CiU, i torno a tenir la sensació que se’ns estan rifant. Finalment veig la trobada ZP-Montilla a la Moncloa i davant la ganyota que el president català encerta a fer davant el seu amfitrió tinc claríssim que Zapatero se’n riu. Cadena de mofes. I com en tota cadena, hi ha una última baula. Aquests som nosaltres, els ciutadans de Catalunya.
Quant més de temps serà sostenible aquesta humiliació col•lectiva a mans d’un president del govern espanyol amb minoria a Congrés i Senat? Qui ho fa possible hores d’ara? És obvi. La Catalunya Optimista que va donar-li 25 diputat a Carme Chacón, és a dir al PSC, per tant al PSOE, en conseqüència a ZP. Aquesta cadena és més forta que la de la mofa, però n’és cosina germana. I el més interessant de tot és que la fortalesa de totes dues cadenes va lligada l’una a l’altra. És a dir, que quant abans la societat catalana interioritzi que caldria posar aturador al seu escarni, abans caldrà passar factura a la cadena de favors socialista. Vagin vostès a saber si llavors aquest vincle que indefectiblement i inequívocament uneix secularment PSC i PSOE no s’esquinçarà. En tot cas, el que és segur és que a dia d’avui el vincle entre els uns i els altres és indestructible perquè es complementen a la perfecció i entre ells fan del seu desgast una suma que tendeix a zero.
Però vivim els últims dies de Pompeia d’alguna cosa a la Catalunya del tripartit. S’hi respira final de règim. L’ensorrament de certs tòtems és un claríssim mal averany que pronostica un final de trajecte. Després està clar que els averanys cal que es confirmin o que siguin desmentits per la realitat, però hores d’ara la vox dei en què s’han constituït les enquestes reforcen allò que la vox populi fa córrer a tots els nivells, sobretot de l’Administració catalana. Serà que el profeta del socialisme Alfonso Guerra va marcar per sempre els seus amb l’estigma del morir d’èxit? Serà aquest el final de trajecte cíclic a què es veuran recurrentment avocats els socialistes ibers? Com a mínim en el cas català, un partit ebri de poder a les principals institucions del país, apunta a un col•lapse que només ha començat a prendre forma davant la impossibilitat manifesta d’amagar les seves contradiccions constituents, menjadora enllà.
Perquè no es pot ser catalanista… i cridar “visca Espanya!”. Perquè no es pot argumentar que ser independentista és de radicals… i governar amb uns que se’n diuen. Perquè no es pot defensar una cosa a Catalunya amb tota la pompa… i després negar-la a Madrid. I perquè així seguiria el PSC in aeternum, en un mar de contradiccions, si no fos que quan perdi el poder (la seva gran raó de ser) haurà de mirar de recomençar de forma creïble per als qui encara quedin amb ganes de creure-hi després de tanta mofa. Aquest haurà de ser l’inici d’una nova cadena.
