Copiat de Joan Coromines, “pàtria”, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, vol. VI, pp.281-282.
En homenatge a Joan Veny.
El mot ja era usat a Catalunya en baix llatí, junt amb compatriotes –> 1062–, si bé en aquest ambient objectiu (Nicolau d’Olwer); però toca a la nostra llengua l’honor de ser la segona, immediatament després de Dante, i la primera de totes on el mot pren accents de lleial i imperativa solidaritat: en el fons de l’Infern de Bernat Metge, jauen els maleïts: pàtria, e l’han subjugada a tirans, o per pecúnia han ordonades e retractades lleis…>>. Les restants llengües romàniques vénen més tard i semblen dependre de l’italià; en castellà no apareix fins a 1440, i essent primer en el Marquès de Santillana també podria recordar-se de BMetge i de la nostra literatura que admirava tant; en francès no apareix fins poc després de 1510. No cal dir que el mot no existeix en l’occità dels trobadors. Quan s’atansa l’hora terrible de la separació, perpinyanencs i barcelonins van a la una: en la correspondència entre les dues capitals catalanes la frase tota la pàtria fa referència conjunta i explícita als dos Països catalans del Nord en l’any 1591; i ja l’any abans hi percebem com un pressentiment de la repartició de 1657: pàtria… manen fer guarda de les parts de França, de hont acostuma sempre arribar tot mal en esta nostra pàtria de Cathalunya>> a.1590; pàtria comuna>> encara 1660 (Perpinyà-Girona). La lírica embranzida és incomparable des de llavors: pàtria>> és el crit estentori que llança Bac de Roda marxant al patíbul (1714). El tornaveu repercuteix per tots els països catalans: pàtria>> (Costa i Llobera); pàtria tenia, rovell d’ou de la terra,/no tinc ja pàtria dolsa, ni res de quant amí>> (Verdaguer); pàtria de les tombes flamejants!”; > (Joan Fuster).
