Cadascú té la pàtria que pot i vol...

" és el crit estentori que llança Bac de Roda marxant al patíbul (1714)"

Copiat de Joan Coromines, "pàtria", Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, vol. VI, pp.281-282.

En homenatge a Joan Veny.

El mot ja era usat a Catalunya en baix llatí, junt amb compatriotes --<<compatriotes meos>> 1062--, si bé en aquest ambient objectiu (Nicolau d'Olwer); però toca a la nostra llengua l'honor de ser la segona, immediatament després de Dante, i la primera de totes on el mot pren accents de lleial i imperativa solidaritat: en el fons de l'Infern de Bernat Metge, jauen els maleïts: <<Aquí estan semblantment aquells qui han traïda la pàtria, e l'han subjugada a tirans, o per pecúnia han ordonades e retractades lleis...>>. Les restants llengües romàniques vénen més tard i semblen dependre de l'italià; en castellà no apareix fins a 1440, i essent primer en el Marquès de Santillana també podria recordar-se de BMetge i de la nostra literatura que admirava tant; en francès no apareix fins poc després de 1510. No cal dir que el mot no existeix en l'occità dels trobadors. Quan s'atansa l'hora terrible de la separació, perpinyanencs i barcelonins van a la una: en la correspondència entre les dues capitals catalanes la frase tota la pàtria fa referència conjunta i explícita als dos Països catalans del Nord en l'any 1591; i ja l'any abans hi percebem com un pressentiment de la repartició de 1657: <<dar-ne avís a les universitats y repúbliques de la pàtria... manen fer guarda de les parts de França, de hont acostuma sempre arribar tot mal en esta nostra pàtria de Cathalunya>> a.1590; <<pàtria comuna>> encara 1660 (Perpinyà-Girona). La lírica embranzida és incomparable des de llavors: <<No'm maten per ser traïdor – ni tampoc per ser cap lladre/sinó per una paraula: -que vísquia, tota, la pàtria>> és el crit estentori que llança Bac de Roda marxant al patíbul (1714). El tornaveu repercuteix per tots els països catalans: <<Oh vosaltres qu'un jorn entreu al temple,/no us deman per a mi ni una paraula;/mes ah! gravau-hi lo que jo hi volia:/el nom de nostra pàtria>> (Costa i Llobera); <<una pàtria tenia, rovell d'ou de la terra,/no tinc ja pàtria dolsa, ni res de quant amí>> (Verdaguer); <<Foc nou, baixa del cel i torna a pendre:/ja ha arribat l'hora d'esventar la cendra/oh pàtria de les tombes flamejants!"; <<(Fou una pàtria) VA MORIR TAN BELLA (...) Ara us preguem per Catalunya, oh Déu/.../Deu-li la vostra mà i la llibertat!>> (Joan Fuster).

 
 

Comentaris