L’abdicació del penúltim borbó ha introduït el debat monarquia/república entre l’opinió pública espanyola i, de retop, als Països Catalans. Des d’aquí, n’hi ha que pensen que és una cortina de fum per amagar, rere la qüestió de la forma d’estat, els problemes de fons que la societat espanyola no es veu amb cor de resoldre. Hi ha raons de pes que abonen aquesta desconfiança, sobretot, per la humiliació patida, els últims vuit anys, enmig del silenci còmplice, quan no la bafarada anticatalana, de la massa espanyola identificada nacionalment amb el seu govern. Per quins set sous, es demana la majoria de gent que s’ha trencat l’esquena per crear un nou escenari polític, sota hegemonia independentista, per quins motius, es pregunta el carrer, hauríem de desviar-nos del camí obert, al marge i contra la voluntat opressora d’Espanya? Que hi hagi una hegemonia independentista, diran uns altres, no vol dir que tothom hi hagi de combregar.
De fet, han aparegut posicions que propugnen la recerca d’una convergència política tàctica entre catalans i espanyols, basada en les necessitats de canvi de la majoria treballadora atropellada per la “crisi”, farta de la corrupció, i cansada de la ineficiència de les institucions. Les masses populars, totes a l’una, voldrien capgirar la situació a Espanya i als Països Catalans. En aquest sentit, el clam per una república social lligaria els anhels de canvi general i obriria pas a “processos constituents” de tot signe: forma d’Estat, nova constitució, resolució dels “problemes territorials”, etcètera. Tot això està molt bé sobre el paper, perquè, sense negar l’autonomia del procés engegat al Principat, permetria de fer entrar, dins el corrent majoritari, grups importants de gent d’ideologia republicana amb el cor dividit entre un sentiment espanyol, un d’espanyol-català, i un de català-espanyol.
Confluirien, doncs, en aquest moment històric, la necessitat objectiva d’enderrocar la monarquia amb la voluntat d’imposar el “dret de decidir” sobre tots els problemes pendents. Des d’un punt de vista tàctic, el plantejament és irreprotxable. Però topa amb un seguit de fets de consciència; i els fets solen ser irrefutables. El fet primer és que som nosaltres, els que hem creat el nou escenari; i nosaltres haurem de resoldre la qüestió més important: el clam per la independència des del juliol de 2010. El fet segon és que ens hem hagut de batre contra el silenci, l’hostilitat, el menyspreu i el neocentralisme desfermats a Espanya, sense el suport, sinó més aviat el contrari, de cap grup, partit, mitjà, o personalitat de la banda d’allà. El fet tercer és que el camí fressat té una fita, que és la consulta popular, general i democràtica del Nou de Novembre a fi de decidir, des de nosaltres i entre nosaltres, com ho farem per alliberar-nos i emprendre la resolució del munt de problemes que se’ns tiraran a sobre.
I com que ningú no ens ha ajudat per arribar fins aquí, es fa difícil de fer pedagogia, per molta voluntat que hi posem, per canviar una consciència moral generalitzada que es basa en la desconfiança i el recel, sinó en el ressentiment, enfront d’una societat com l’espanyola, que, es mogui com es mogui, el màxim que ens pot dedicar, des dels seus sectors més avançats, és: “Jo no estic per la independència, però que els catalans decideixin el que vulguin”. Doncs, moltes gràcies. Perquè, és clar, el que allà no poden entendre, i molta gent d’aquí, a vegades, em temo que tampoc, és que per moltes i molt sofisticades raons que ens empesquem per intentar modifica el curs de la història, quan aquesta es mou, sol esdevenir riuada, i sempre ens agafa dormint. I nosaltres, els humans, que sovint volem moure la història amb molta o poca consciència, hem d’intervenir, sempre a deshora, per tal de canalitzar-la. En el nostre cas, les forces que s’han mobilitzat els últims anys han generat un corrent profund que hem de procurar que no surti de llera. Agradi o no, allà o aquí, la llera és la que és, perquè està feta, precisament, per l’esforç humà d’adaptar-se a les contingències de la història. N’hi ha d’altres, de lleres, però no són aquestes. La pretensió de fer-les totes iguals, amb l’Estat-nació com a sapador, ha donat de si el que està a la vista de tothom. Cal, doncs, que tot el cabal que pot esdevenir riuada d’aquí pocs mesos, no ens negui. I que, en lloc de desbordar-nos, regui la terra ben regada. I per fer-ho ben fet, també farà falta entendre que la llera catalana no l’ha feta ni l’ha conservada el Principat en solitari, perquè és patrimoni de tota la nació.
Però, ara com ara, és el Principat el que té la responsabilitat, alta i difícil, de procurar que no ens la malmetin. Benvinguts, doncs, al dret de decidir. Solidaritat amb tots els que el practiquin. Però la història no dóna xecs en blanc a ningú. I, si res sabem, des d’aquí, és que, després de passar tantes vegades per la finestreta de la història, nhem sortit massa voltes amb les mans a la butxaca. I qui no ho entengui ara, temps tindrà d’entendre-ho, quan practiqui el dret de decidir pel seu compte i amb el seu propi esforç.
