Política vella, però que molt vella i sense el glamur del món vintage. Infantilment vella. Oxímoron? Potser. Impossible? No, perquè això està practicant, i en això s’està aplicant, el PSC. Ahir, una imatge d’aquelles que val més que mil paraules, ens plantava a la cara l’arraconament al fons de l’hemicicle dels tres diputats coherents que van votar dijous passat com marca el programa electoral dels socialistes i en contra de la disciplina de vot imposada per la direcció del partit. El Grup Parlamentari del PSC els va reubicar a l’última fila del seu bloc d’escons, a tocar del grup mixt. Gran pensada, sí senyor. Com al col·legi. De cara a la paret. Aquest és el nivell. I, en contrast, algunes de les imatges del moment plasmaven, unes quantes files per davant de Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura, el diputat imputat Daniel Fernández, ell sí en la línia més ortodoxa de Pere Navarro i els seus. Edificantíssima estampa, sí senyor. Nítid i nefast missatge. Premis i càstigs molt propis d’una política molt vella, antiga, desfasada, que paradoxalment actua amb l’infantilisme irresponsable propi dels amos i senyors dels patis d’escola: les criatures.
Dilluns hi va haver sopar dels dirigents territorials del PSC, hereus i allò que queda dels antics capitans, encapçalats per Pere Navarro i Antonio Balmón. De tots ells, només l’alcalde de Granollers, Josep Mayoral, va apuntar que potser s’haurien de pensar dues vegades l’anorreament dels “crítics”. La resta, amb un emfàtic i implacable Navarro com qui més, van coincidir en la necessitat de fer fora Elena, Geli, Ventura i qui sigui que faci com ells. Després, l’endemà, van començar a posar en pràctica una estratègia per dissimular pensada per a infants. Així pensen que som la resta, com si tots actuéssim com ells. I així va ser com va començar a rodar l’estratègia del bullying (com als patis del col·legi on uns fan la vida impossible a uns pocs) amb els diputats Geli, Ventura i Elena. I a creuar els dits que tenim la cúpula, a veure si els assetjats capten ràpid el missatge, peten i marxen l’abans possible. Abans, com a mínim, que a algú de CiU, ERC, ICV, la Cup, el PP o Ciutadans li passi pel cap forçar una nova votació al Parlament on alguns del PSC es vegin empesos a votar en consciència i altres segons com marca la direcció.
I tot plegat amb la inconsciència de muntar aquest sidral i aquests espectacles tan desagradables i que tan allunyen la gent dels partits com de la pesta, quan el mateix partit impulsa una iniciativa d’intent de reconnexió amb la ciutadania i de nova política. Ells mateixos contraprogramen i anul·len el missatge positiu de les seves primàries obertes a Barcelona. Gran estratègia, sí senyor. Com la del nen que munta un lego, a tocar del final una peça no li encaixa i de l’enrabiada ho desmunta tot a cops de puny. Això sí que és de càstig. I electoral que el tindran, sens dubte.
