Sempre s’explica que, en una determinada ocasió la boira que envoltava les illes britàniques era tan espessa que l’endemà la premsa de Londres va obrir amb el famós Titular de “The continent is isolated”, és a dir, que la que quedava aïllada era Europa i no l’arxipèlag de capital Londres. Avui també ens trobem amb problemes a l’hora d’avaluar la situació creada pel referèndum que, convocat pel primer ministre Cameron, suscita tota mena d’especulacions sobre l’eventual resultat de les urnes i sobre les possibles conseqüències d’un resultat a favor del Brexit, és a dir, la sortida del Regne Unit que des del 1973 s’ha vinculat a la Unió Europea. Aquest article s’ha de publicar, doncs, en un dia ben inoportú, en que no hi haurà hagut prou temps per a analitzar, els resultats i en que ja serà massa tard per a enfocar les perspectives amb la calma d’una serena jornada de reflexió. S’està, doncs, jugant amb foc i el titular del 10 de Downing Street ha jugat les dues cartes d’una manera temerària i ja s’ha vist que pot estar enganyat.
És, per tant, en aquestes condicions que es va començar a perfilar una possible crisi financera amb recessió inclosa. Però molts dels protagonistes són zombis situats en un entorn deflacionista. I el BCE s’ha equivocat sobre la inflació dels últims quatre anys. Hi ha doncs una combinació entre el rendiment dels bons amb rendiments expansionistes i un endeutament excessiu. És a dir, les declaracions de Draghi del 2012 assegurant que el BCE aportarà tot el que calgui ja no inspira confiança. I a mig febrer d’enguany el Deutsche Bank es va dedicar als bons convertibles i contingents (“cocos”). També les previsions d’inflació futura són complicades amb un missatge de preocupació per la inflació negativa. En resum, no es va fer la neteja que calia al 2008. I això va ser un error que encara té conseqüències quan encara no ens hem refet del cop de la Lehman Brothers i segueix com a assignatura pendent la creació d’un mercat bancari i financer únic.
Entrem, doncs, al dia després el referèndum amb una perspectiva d’empat i els experts avisen que hi ha massa igualtat per a fer pronòstics mentre la lliura esterlina s’apuja més d’un 2% la vigília de la convocatòria. Les grans empreses financeres fan publicitat tot demanant als britànics que es quedin. En resum, són molts els països on es canta aquests dies el “ne nous quitte pas”.
Així, doncs, es fa l’apel·lació al cor i a la cartera, perquè el debat ha desvetllat passions i tot ha depès petit grup de votants que ha inclinat la balança del referèndum. En tot cas, a les altures a les quals s’han enfilat, el referèndum no era solament convenient, sinó indispensable. I una badada en un cas com aquest podria significar una renaixença del nacionalisme, a pesar de que la UE sigui l’instrument més útil es uns moments com els actuals. Haurem de quedar-nos, doncs, a l’expectativa dels moviments de l’esterlina. I és que les coses poden canviar ràpidament. P. Ex. el primer comerç minorista del món (Walmart) s’ha hagut de vendre la branca de la Xina per a sanejar l’empresa de més facturació planetària. Just quan a pesar de la injecció de grups àrabs, el Corte Inglés segueix aferrat a un model de gestió ja caducat Espanya endins.
Es una situació nova en la qual, fins i tot els fons de pensions fan figa, el Brent està a 50 dòlars el barril i les accions pugen, comença a representar un pas en la direcció d’oposar-se a la campanya del marxem. Curiosament, el preu de l’or no puja tot i que l’Anglo American i la De Beers (diamants) fan promoció “pro domo sua”. S’apugen, per tant, el petroli i el coure i els capitals nord-americans tenen prevista una via d’escapament es cas d’una sortida eventual de UK de la UE. Per tant, es podrien donar escenaris en que hi hagués fusions i lesions fins al 6%. Per 30.000 m. de dòlars, podríem veure una fusió borsària de Frankfurt amb Londres i alguna reacció nord-americana des de Wall Street. Tot dependria de que els gegants sàpiguen moure’s amb agilitat.
En tot cas, la possibilitat d’un Brexit dominava els temors de l’economia global. Tot i que els vents del temor s’han calmat una mica en virtut de la visió de que el Brexit ja no comporta una amenaça generalitzada. De fet, els bancs centrals poden crear desordres al mercat, però no són una amenaça a llarg termini. Per tant, el principal perill seria un estancament amb deflació. Però els mals no passarien d’un 1% el 2020 segons pronostica l’OCDE. No es tractava, per tant, d’allò que a Londres en diuen un “unmitigated disaster”, perquè el problema té múltiples pal·liatius. I, en tot cas, alguns autors ja afirmen que els valors europeus ja són més importants que l’economia. A Itàlia i Espanya, p. ex. és molt difícil defensar la unitat europea que es veu envoltada d’euroescepticisme. I és així que ens hem topat amb la decisió més important des de la creació de l’euro o el passaport Schengen.
En definitiva, el que passa és que els votants necessiten un alternativa que ofereixi un instrument amb credibilitat davant el populisme i d’aquesta manera es pretén eliminar una amenaça a la zona euro. Així, l’autoritat monetària podrà assumir les seves funcions sense viure’s arrossegats a caminats equivocats com els dels polítics antiausteritat que es perfilen a Grècia i Espanya.
