Amb l’entrada al segon trimestre d’enguany ens adonem què són principalment dos els temes més preocupants. A l’escala europea, la possibilitat del Brexit, és a dir, de la sortida del Regne Unit de la Gran Bretanya de la Unió Europea. I en allò que respecta a Espanya la constatació de la corrupció generalitzada que ens afecta i que, de manera sistèmica, desqualifica les estructures de govern, els poders fàctics, les “mordidas” i les visibles complicitats entre polítics i comissionistes o intermediaris desaprensius. Pel que fa a la primera qüestió, sembla que Cameron podria haver comès un error de càlcul en convocar el referèndum. Sobretot, perquè en els 43 anys de pertinença a la UE ha assolit un llarg periode favorable a l’economia i, en el moment actual, una perspectiva de creixement equiparable a la dels EUA i que encapçala les previsions del conjunt de la UE per al període 2016-2020. A l’any 1973, Anglaterra es va incorporar a la CEE i al 2013 ja va superar el nivell d’Europa per primera vegada des del 1965. I ara, l’estimació és que la sortida de la UE podria representar el risc de perdre 3 milions de llocs de treball que s’han creat gràcies a les exportacions als demès països membres. Cosa que representa possiblement un creixement del 10% de l’economia britànica. La cosa és tan evident que fins i tot els economistes partidaris del Brexit, ho reconeixen, però això no garanteix que així ho reflecteixin les urnes. I es que, en el fons el debat és sobre la sobirania que, en moltes qüestions (Rússia, terrorisme islàmic, noves tecnologies o seguretat) ja no són susceptibles de resolució nacional unilateral.
De moment, doncs, l’única cosa segura i certa és que la lliura esterlina ha baixat fins als nivells del 2009. I les accions i els bons els podrien vendre al conjunt d’Europa si es considerés que hi podria haver una situació de inestabilitat. Però l’autèntica preocupació seria la relativa als fons necessaris per al dèficit per compte corrent que esdevindrien un eventual problema si les entrades es reduïssin. En resum, ens toca viure uns moments d’incertesa. I n’hi ha que s’aprofiten del debat per a fer com la Borsa de Frankfurt que utilitza la possibilitat del Brexit per a comprar la borsa del London Stock Exchange en una operació que representaria una capitalització de 28.000 m. de dòlars. Cal tenir present, però, que la UE també necessita la continuïtat britànica i que un dels set sherpas que el govern ha designat per a fer campanya contra el Brexit ha dit que la qüestió és com una tortura. Evidentment, el Regne Unit Vol una UE que respecti la seva sobirania, però també la resta del món veu amb preocupació la possibilitat d’una fractura. O és evident que uns objectius conflictius poden ser més harmònics. I potser seria convenient que la votació del Brexit no fos una ruleta rusa que es juga amb un revòlver amb quatre bales, segons ha dit el president de l’asseguradora AXA. I és que, en el fons, els defensors de la sortida que són diversos no aconsegueixen posar-se d’acord sobre el que la sortida significa. I, d’altra banda, encara estan a la recerca d’una possible renegociació. Tenim, doncs, una mala peça al teler. Cosa que naturalment, podrà desconcertar els votants. Potser s’hauria de plantejar, doncs, un model com el que té Noruega, actualment. De fet, els temors que suscita el Brexit ja està afectant, de de la incertesa, les inversions i la creació de llocs de Treball.
Passem ara si els sembla bé, a les novetats que s’han produït pel que fa a la corrupció vigent a Espanya i veurem que no solament segueix incrementant-se, sinó que ara és ben visible una millor informació sobre tot alló que abans eren només suposicions sense verificació. Probablement, un factor determinant ha estat la revelació dels comptes al paradís fiscal de Panamà que el Südeutsche Zeitung d’Alemanya va publicar amb conseqüències com la dimissió del primer ministre d’Irlanda i la del ministre Soria d’Espanya. D’entrada, n’ ha sortit tocada una vegada més la Corona d’Espanya amb els comptes multimilionaris de la Infanta Pilar que actuava, diu, pel conjunt de la família. Ella que era enllaç amb el príncep Txokotua, destacat pels negocis a Mallorca, mentre la Infanta era condemnada a enderrocar una casa que havia construït amb vulneració de les normes d’urbanisme i tapar les vistes del veí. A més a més, Mario Conde, avui altra vegada presidiari, revela que pagava el tractament mèdic del pare del Rei J. Carles i, naturalment, el Rei presidia l’acte del nomenament del financer delinqüent com a doctor honoris causa (o dineris causa). I no serveix d’excusa que al Vaticà també deixessin que aquell personatge pronuncies una conferencia sobre moral i negocis. Es clar que també la Infanta Cristina ha tingut problemes derivats dels negocis Noos del seu marit, Urdangarin, amb la sort de que, al final, l’acusació fos d’un grup de feixistes de Fuerza Nueva i, després, de Blas Piñar, que és el són el Pineda d’Ausbanc i el Bernad de Manos Limpias. Finalment, per si érem pocs ara resulta que també la Corina (qualificada per la pròpia Corina d’amiga especial de l’anterior monarca) resulta que feia gestions a l’oficina de Mossak, fill de SS i ell mateix líder de les joventuts hitlerianes a l’exili, com a advocat dels “inversionistes” al país del canal. No s’acaba aquí, però, el tema de les més altes esferes de l’Estat, perquè també surt la més absoluta falta d’exemplaritat per part de J.Mª Aznar que va ser president del govern i ara denuncia a la hisenda pública per haver publicat la multa que hi ha estat imposada per infracció fiscal en declarar els seus milionaris ingressos com a societat en lloc de fer-ho a títol personal que seria més car i mé indicatiu d’una consciència fiscal que li seria moralment i tècnicament exigible. En realitat la trajectòria del jugador de dòmino a Quintanilla de Onèsimo, ja ho tenia clar des de jovenet quan, amb el seu íntim i predilecte amic Miguel Blesa, es van conjurar per fer oposicions a inspectors d’hisenda per presentar-se junts a la plaça de Logroño (on la recaptació és mínima) i per a compartir pisos al mateix replà de la seva escala. Després, es van dedicar l’un a la política i l’altre a rebre favors com el nomenament de president de Caja Madrid i després de Bankia amb el resultat del més gran escàndol financer perpetrat fins a llavors. Recordin la mansió de Miami, la compra del banc de Florida i la carrera feta sota la vicepresidència del govern i nº 1 de l’economia, Rodrigo Rato, que es mereixeria una condemna moral i de justícia ell tot sol. Jo ho deia Aznar quan parlava del seu amic i soci de negocis privats, Muamar el Gaddafi dictador de Líbia, terrorista i assassí responsable dels 85 morts de l’avió de Pan Am que va fer explotar a Lockerbie, que el seu soci era una mica extravagant. Realment, queda algú que pugui parlar encara del respecte a la llei o de la mínima decència? gairebé a títol de postscríptum només caldria afegir que després de l’afer Bárcenas u el de l’edifici seu del PP al carrer Gènova no sembla que es puguin assumir responsabilitats simplement a base de “ser forts” i seguir conservant el 50% del despatx de registrador de la propietat. Igual que sorprèn la frase del ministre Montoro quan diu que (referint-se a Soria) que no es pot ser ministre i tenir connexions amb el Panamà d’evasió fiscal. Perquè Montoro va assumir la cartera quan tenia un despatx d’assessorament fiscal especialitzat en reduir la tributació dels clients que, p. ex., en queixar-se el client mexicà CEMEX, això va desencadenar el cessament de la plana major de l’Agència Tributaria. Bé vaja, que cada pal haurà d’aguantar la seva vela.
