Bravo president!

"Ha sabut a diferència d'altres –el propi Pujol sense anar més lluny- adaptar la seva praxi política als nous temps que viu la convulsa política catalana"

Els catalans demòcrates, sobiranistes o no, ens hem de congratular del que ha passat aquest cap de setmana a Catalunya. L'aprovació de la llei de consultes per part del Parlament i la signatura del decret de convocatòria de la pròpia consulta demostren que existeix coherència entre els compromisos adquirits per Artur Mas i la seva ulterior materialització. Paraules avalades per fets.

En un moment on la política viu i beu de noves fonts de legitimitat i d'expressió, l'autoritat moral d'un home com el president, que sovint ha estat qüestionat i incomprès, guanya pes i s'imposa davant d'altres instàncies i subjectes més còmodes amb l'erràtica de la dialèctica i irreverents i elusius davant l'assumpció de certs riscs que implica la gestió. Mas, ningú ho podrà dir, no ha defugit de les obligacions que emanen de màxim rector dels catalans i, ho ha fet, pensem-hi, en moments de gran dificultat econòmica i de tresoreria i amb un govern de l'Estat jugant a la contra. A Granada en dirien "cazi ná".

Algú dirà, amb certa raó, que el president Mas, atès el seu llarg bagatge polític forma part de la vella classe política. I no li faltarà raó en dir això. Ara bé Artur Mas, malgrat haver format part dels equips de Pujol i de no ser, precisament, un acabat d'arribar a la cosa pública, ha sabut a diferència d'altres –el propi Pujol sense anar més lluny- adaptar la seva praxi política als nous temps que viu la convulsa política catalana. Imagino que per a ell hagués estat, molt més senzill i més còmode, mirar d'assolir un pacte amb el govern de Rajoy i vendre'l i positivitzar-lo de la millor manera possible. Aquestes eren algunes –no pas totes- de les dinàmiques típiques a la política regional catalana anteriors a l'arribada de l'actual president al Palau de la Generalitat. Polítiques i justificacions –per no dir enganys-, ara ja no ve al cas detallar-les, practicades per tots els governs que s'han vist en democràcia. I en tenim de diferents colors.

La negativa del govern de Rajoy de facilitar la consulta representa una enorme dificultat pel procés en el seu conjunt però també un important repte de país: el de la unitat del nostre poble. En aquest sentit, el polític gallec segueix fil per randa la màxima de qui dia passa any empeny, esperant això sí, que el moviment sobiranista es divideixi i es contradigui. Si així passa donarem la raó no només a Rajoy i llur estratègia diletant també als panegiristes de l'espanyolisme que prediquen altivament que tot plegat és una gran febrada instigada per polítics nacionalistes que cerquen, poca cosa més, que quatre duros més i alguna competència que altra. De nou la vella política que es resisteix a fer pas a la nova.

Així cal celebrar que un partit com Convergència continuï apostant pel sobiranisme desacomplexat en aquesta nova etapa que tot just s'obre pas. No sé el que ha semblat a la majoria de gent la compareixença de Jordi Pujol al Parlament del passat divendres, però a mi personalment el que em va venir a la ment va ser un sentiment de fi d'etapa que no acaba de la millor manera possible. El temps ens aportarà respostes a molts interrogants i, no ho dubto pas, posarà al lloc adequat les coses personals i polítiques ara visiblement eixarbotades.

I què cal fer a partir d'ara, tot esperant una mesura d'inconstitucionalitat per part de la Cort Constitucional a instàncies del govern espanyol? La reconeguda escola de Salamanca, fonamentada en l'escolasticisme, ho deixava molt clar en boca d'un dels seus màxims exponents, el pare Francisco Suárez: "Els homes neixen lliures per la seva pròpia naturalesa i no serfs d'un altre home, i poden desobeir i fins i tot deposar a un governant injust". El jesuïta –granadí com l'expressió anterior per cert- arribava al punt de dir que un país tenia l'obligació de derrocar un governant –o un estat de les coses- si aquest o aquestes eren injustos. Lògicament, essent un teòleg catòlic seguidor de d'Aquino, calia fer-ho des de la moderació i la justícia. Ja hem explicat en algun article la concepció de Kant sobre legalitat i moralitat i ara hi afegim l'escola de Salamanca. Ho fem per recordar que quan es donen circumstàncies molt especials, i la negativa gens demòcrata de l'Estat de negar-nos el dret a decidir majoritàriament desitjat pel poble català ho és, hom pot escudar-se en la desobediència civil i pacífica. Ha passat a molts indrets del món i nosaltres, fóra bo recordar-ho, formem part del món. La flexibilitat en l'aplicació de la llei que és tradició i obligació de tota bona justícia ha estat violentada i escarnida per la part espanyola. Ara ens toca arribar fins el final i en cas que entenguin que el que procedeix és liquidar la institució autonòmica i acabar amb les nostres llibertats col·lectives i la posició social del català que ho facin. Estaran signant la seva sentència política i ens donaran la porta d'entrada en el món dels estats civilitzats.

 
 

Comentaris